Lamine ha entrat a l’espai confús on es bar­reja l’amor imme­diat de la soci­e­tat amb l’anhel de la mateixa soci­e­tat de fer-ne un símbol gru­pal: el perill de pen­sar que ets esti­mat quan en rea­li­tat se t’està pre­nent com a per­so­ni­fi­cació de cau­ses diver­ses sense dema­nar-te permís.

Així doncs, Lamine surt de l’Euro­copa com a pro­ducte mains­tream, una marca per abo­car-hi els anhels per­so­nals i les espe­ran­ces col·lec­ti­ves, la figura del jove pro­vi­nent d’un barri obli­dat a la perifèria de la capi­tal que ha acon­se­guit la vella història dels som­nis infan­tils, el per­so­natge carismàtic d’un relat de Nadal, el pro­ta­go­nista d’una sèrie de Net­flix amb final feliç: el Jimi Hen­drix bra­mant The star-span­gled ban­ner entre la mul­ti­tud sense pro­ve­nir de Woods­tock.

A par­tir d’aquí, se l’haurà de pro­te­gir de les cau­ses que no li per­ta­nyen, de la frus­tració blau­grana per la marxa no resolta de Messi i el desig de suplan­tar el vell patri­arca amb la coro­nació d’un nou rei. Dit d’una altra manera, Lamine no és res­pon­sa­ble del buit dei­xat per la pros­pe­ri­tat pretèrita, de les habi­ta­ci­ons ven­ti­la­des després d’una nit d’esti­mar-se sense mesura, de la deriva perpètua d’un club sense símbols sobre els quals edi­fi­car cau­ses col·lec­ti­ves: Lamine és tan sols la repre­sen­tació de les nos­tres fan­ta­sies més sal­vat­ges, l’anti­ci­pació neuròtica de qui neces­sita crear paral·lelis­mes nar­ra­tius entre tòtems artístics, o sigui, la feli­ci­tat blau­grana de qui viu més en la pro­jecció que en la rea­li­tat.

De tota manera, la gran lluita de Lamine con­sis­tirà a ser o no el símbol d’un canvi de para­digma social dins aquest dua­lisme espa­nyol que cele­bra els gols a pesar de la seva història per­so­nal i que, alhora, el vol eri­gir en símbol d’un mes­tis­satge sobre el qual cons­truir una nova pàtria, i és quan entrem en aquest ter­reny de sim­bo­lisme polític i social que la neces­si­tat de tro­bar un nou Messi dins una banyera esdevé anecdòtica en el con­text simbòlic real que cau sobre ell: ser l’hereu de Messi és una nota a peu de pàgina si el lle­gim com a con­tinuïtat del Zidane a la França del 1998.

Per això s’ha de pro­te­gir aquest nano aca­bat de gra­duar de secundària i dei­xar-lo ser el que vul­gui ser el dia de demà, perquè a aquesta edat és gai­rebé impos­si­ble tenir el dis­cer­ni­ment per valo­rar la pròpia pro­jecció dins la soci­e­tat. I si rep la pressió de voler sig­ni­fi­car-se imme­di­a­ta­ment, el més lògic seria come­tre dos errors clàssics: plas­mar la volun­tat paterna gens pre­pa­rada per eme­tre una visió diàfana de la seva repre­sen­tació pública o, pit­jor encara, aca­bar sent esclau de l’apro­vació social fictícia a les xar­xes soci­als pel sim­ple gust d’agra­dar.

A par­tir d’aquí, l’hem de trac­tar com un juga­dor de fut­bol, com un jove que es va ador­mir a l’autobús rumb cap a la semi­fi­nal con­tra França, com una per­sona que serà obli­dada per la urgència de la rea­li­tat si en el pri­mer par­tit de lliga es trenca els lli­ga­ments encre­uats i con­ti­nua el pur­ga­tori clínic d’Ansu Fati, com un ado­les­cent que ens ale­grarà els diu­men­ges a la tarda sabent que la res­pon­sa­bi­li­tat de com arri­bem als par­tits domi­ni­cals és nos­tra: Lamine no s’ha de men­jar les nos­tres misèries.

En defi­ni­tiva, donem temps a Lamine per viure i espai perquè deci­deixi qui vol ser i com vol ser, i, d’aquesta manera, pro­te­gim-lo dels desit­jos de bus­car símbols per plas­mar rea­li­tats con­cre­tes i per l’ambició de tro­bar mes­sies humans que ens donin peti­tes dosis de benes­tar dins les nos­tres vides anònimes: Lamine Yamal ha de ser Lamine i prou. Qual­se­vol altra opció serà fer-lo malbé abans d’hora.