“Hispània-Albània”, diu el professor de l’institut artístic de Berat ajuntant reiteradament els índexs de les mans al portal de casa seva, on ven dibuixos i aquarel·les per aprofitar l’afluència de turistes i compensar una jubilació insuficient per arreglar-se la dentadura.

No en vendrà pas gaires, avui, de quadres, el senyor Klement Mbrica; i ves a saber si cap dia. El carrer encimbellat on és, gairebé al capdamunt de tot de la ciutadella d’aquest Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, no és pas al mig de la ruta principal de la lava turística. El termòmetre marca 38º i ni les neveres dretes com els vidres d’un taüt en un dipòsit de cadàvers no s’obren als pocs clients dels operadors turístics que suen literalment la cansalada.

Tampoc no es farà ric el voluntariós recepcionista de la casa de Gjirokastra on va néixer l’escriptor Ismail Kadare. En aquesta ciutat, igualment Patrimoni de la Humanitat, també hi suen els turistes, però ni la mort recent fa quinze dies mal comptats del Premi d’Astúries del 2009 i candidat recurrent del Nobel de literatura no ha fet que hi hagi cues. Segons el llibre de condol, a tot estirar, mitja dotzena de visites diàries.

No hi ha neveres amb begudes, en aquesta casa otomana acabada de restaurar segons l’acollidora museografia minimalista europea; només una aixeta a la pica dels serveis, que no desentona gens amb la buidor del centre. Si teniu set, ben amablement el recepcionista repartidor de tot el contingut concentrat en les audioguies us descobrirà una vàlvula al costat del comptador de l’aigua i s’oferirà a omplir-vos-hi la cantimplora.

Potser consola veure com tampoc no hi ha gaire gent –gairebé ningú sota aquest sol de justícia– a la casa on va néixer el dictador Enver Hoxha, a tan sols un carreró per sobre de la de l’escriptor perseguit pel seu règim sanguinari, avui reconvertida en un museu dedicat a l’etnografia, just al davant de la seu del Partia Socialiste on una senyora renta els vidres a cops de mànega. O potser només confirma que la gent es mou a carretades, emmotllant-se als corrents majoritaris.

Al cap de 3 dies de travessia mediterrània al ventre de les balenes modernes que són els ferris, desembarcar a Vlorë i seguir des del davant de l’illa grega de Corfú les carreteres i els camins d’Albània, o Shqipëria en albanès, fins a Montenegro, amb ziga-zagues intermèdies a les fronteres de Macedònia i Kosovo, vol dir descobrir el paisatge paradisíac de la terra promesa i les valls cristal·lines d’uns corrents d’aigua que beneeixen a vessar l’agricultura. I això no obstant, hi ha tanta porqueria als vorals de les carreteres que hom es pregunta si aquesta gent no creu que l’adob de la merda moderna no els ha de temperar la fecunditat exagerada de la terra.

I a pesar de tanta riquesa i de ser tan pocs a repartir –no arriben als 3 milions de persones–, el PIB per càpita fa misèria. A Tirana, el sou mitjà justeja els 500 euros mensuals i el preu de només 1 m2a l’eix central on l’estudi de grans arquitectes alça torres de més d’un parell de centenars de metres, ja el multiplica per 10. Pablo Bofill, de l’estudi del seu pare, que n’hi fa dues, diu que els encanta construir en “països en transformació, que viuen un moment amb molta efervescència i agitació” (Interrempresas.net, 2023). Cert. A poques passes de les seves, hi ha l’Estadi Nacional d’Albània, amb la torre de l’hotel Marriott com a insígnia, on hom pot prendre una cervesa, observar on blanqueja els diners la màfia albanesa (segons el Moneyval, el comitè d’experts anticorrupció del Consell d’Europa) i començar a comptar el temps que falta perquè Albània sol·liciti l’organització d’unes olimpíades amb l’excusa de fer neteja.