Divendres començaran els jocs olímpics d’estiu a París. Segons els discursos oficials dels membres del Comitè Olímpic Internacional seran dies en què regnaran els valors olímpics de pau, germanor, harmonia i no barrejar esport i política. Qualsevol que tingui ulls a la cara sap que és mentida. En els jocs olímpics, com gairebé en totes les competicions esportives d’alt nivell de seleccions, els valors més importants són el patriotisme i la lluita per guanyar. No veurem els membres de la família reial espanyola com a espectadors d’esports en què no hi ha possibilitats que algú amb passaport espanyol obtingui una medalla. Saben que l’important no és participar, sinó guanyar.

Ara bé, per a molta gent els jocs olímpics són sobretot un moment per veure esports que normalment no seguim o no tenim l’oportunitat de veure. Alguns canals de televisió en obert –i d’altres de pagament– durant quinze dies ens duran a la pantalla del televisor, de l’ordinador o del mòbil els millors esportistes de disciplines ben diferents.

En la majoria d’esports cada vegada és més important la condició física. En el futbol, per exemple, cada vegada és més difícil trobar un porter o un central que faci menys de 180 centímetres, o un jugador de camp que no sigui un atleta amb una condició física excel·lent. Els jocs olímpics, en canvi, demostren que es pot aconseguir la glòria des de diferents tipus de mides, que gairebé totes les anatomies poden trobar un esport adequat.

Hi ha molts esports en els quals gairebé tots els guanyadors són alts i forts. Ciclisme en pista, natació, rem i tants altres en serien bons exemples. Els cossos molt més alts que poden jugar a bàsquet. Però per a la gimnàstica, tant la rítmica com l’artística, com més baixet millor, igual que per a l’equitació.

Segurament l’esport que mostra millor que cada cos pot trobar la seva especialitat és l’atletisme. A mesura que va augmentant la distància de la cursa va baixant el pes i l’alçada dels atletes. Els 100, 200 i 400 metres estan plens de cossos alts i musculats. Els de mig fons ja pesen menys, i potser és on hi ha més varietat. I a la marxa i a la marató sembla que només hi hagi pell i os. Però no, també hi ha els músculs i tendons, segurament els més resistents.

En canvi als salts són molt alts i prims, especialment els d’alçada i triple salt. No tant a la perxa, en què entren molts altres factors. Els dels llançaments, en canvi, són alts i grossos, especialment els de pes i martell, més que que no a disc o javelina.

Hi ha d’altres esports, en canvi, en els qual l’anatomia compta menys. En el tir amb arc i el tir al plat no importa tant que siguis alt, baix, gras o prim, sinó que es tracta d’aguantar el pols i controlar els nervis.

Tenim quinze dies per davant per veure esports que normalment no podem veure. Halterofília, bàdminton, piragüisme, rem, esgrima, lluita lliure i grecoromana, surf, els diferents tipus de ciclisme i de natació, salts de trampolí, tennis de taula i atletisme. Molt per triar i remenar.

No podem escollir les cartes que la vida, la genètica o la natura ens ha donat. La gràcia, si vols anar als jocs olímpics, però també en l’àmbit laboral i a la vida en general, és saber a què dedicar-te a partir del que pots fer i del que vols fer, perquè no cal que tots fem el mateix.