Opinió

Xavi Hernández, un excés de raó

Ja fa dos mesos que Xavi Hernández no és entre­na­dor del Barça. Un cop paït l’enuig ini­cial per les males mane­res del seu aco­mi­a­da­ment, és moment de donar veu a un pen­sa­ment que fa temps que es mou dar­rere la meva ore­lla: jo també espe­rava més del Barça de Xavi, i no puc evi­tar sen­tir un cert des­encís amb l’entre­na­dor de Ter­rassa.

Els detrac­tors de Xavi argu­men­ten que al Barça li falta físic, que Xavi no tenia ni fle­xi­bi­li­tat ni idees quan ana­ven mal dades, i que el seu germà era poc qua­li­fi­cat per ser el segon entre­na­dor del Barça. Aques­tes crítiques tenen el tim­bre d’una queixa de bar, i no d’un intent sin­cer d’enten­dre les man­can­ces de Xavi com a entre­na­dor. De fet, aques­tes supo­sa­des deficiències no van impe­dir que el Barça guanyés la lliga i la super­copa d’Espa­nya l’any pas­sat; jugant, en par­tits clau, de forma bri­llant. D’altra banda, hi ha culers que seguei­xen defen­sant Xavi, al·legant que mai podrem saber els fruits que hau­ria donat el seu pro­jecte amb una direc­tiva dife­rent. Tot i que com­par­teixo que Xavi no ha dis­po­sat de l’esta­bi­li­tat necessària, asse­nya­lar Laporta com a boc expi­a­tori de tots els mals del Barça peca de sim­plista. Amb Xavi d’entre­na­dor, al Barça li ha fal­tat no sols bon joc, sinó ànima. En molts par­tits, els juga­dors del Barça sem­bla­ven satu­rats de pen­sa­ments, com si encara no hagues­sin inte­ri­o­rit­zat la filo­so­fia de l’entre­na­dor, i patis­sin un con­flicte entre els seus ins­tints fut­bolístics i els con­cep­tes de Xavi.

Pot­ser Xavi tenia raó quan repe­tia que el seu pro­jecte estava en cons­trucció i neces­si­tava temps. I pot­ser Xavi també tenia raó quan deia que, si no fos per certs detalls, el Barça hau­ria pogut gua­nyar més títols en els últims dos anys i mig, tot i estar en cons­trucció. Però em pre­gunto: no són aquests detalls els que solen afa­vo­rir el Real Madrid, i que expli­quen que sigui capaç de gua­nyar equips supe­ri­ors fut­bolísti­ca­ment com el Manc­hes­ter City? No són pre­ci­sa­ment aquests detalls els que es mani­fes­ten en la con­fiança d’un juga­dor de xutar des de la distància, fil­trar una assistència, o encre­uar un cen­tre, amb la sere­ni­tat que la pilota ha d’entrar i entrarà?

Si tinc un retret per a Xavi, és que tenia massa raó, i pot­ser estava massa pre­o­cu­pat de tenir-ne. Perquè els par­tits de fut­bol, així com els con­flic­tes polítics, no sem­pre els gua­nya qui té la raó. Això no vol dir que Xavi hau­ria d’haver renun­ciat al seu pro­jecte. Però pot­ser hau­ria d’haver posat més cura als detalls intan­gi­bles que mar­quen els par­tits. Aquests detalls no ente­nen de raons o de con­cep­tes fut­bolístics. No es con­tro­len des de la pis­sarra i no són el resul­tat de convèncer raci­o­nal­ment els juga­dors. Aquests detalls són una expressió de poder, com a verb i com a nom: de creure’s que un pot i que un té el poder de can­viar la situ­ació, i de fer-ho creure a l’adver­sari, inde­pen­dent de si és veri­tat, o de si un té la raó. El poder és, en molts sen­tits, per­for­ma­tiu: és un acte que crea rea­li­tats. Pot­ser Xavi ha pecat de tenir massa seny, i li ha man­cat una mica de rauxa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)