Ja fa dos mesos que Xavi Hernández no és entrenador del Barça. Un cop paït l’enuig inicial per les males maneres del seu acomiadament, és moment de donar veu a un pensament que fa temps que es mou darrere la meva orella: jo també esperava més del Barça de Xavi, i no puc evitar sentir un cert desencís amb l’entrenador de Terrassa.

Els detractors de Xavi argumenten que al Barça li falta físic, que Xavi no tenia ni flexibilitat ni idees quan anaven mal dades, i que el seu germà era poc qualificat per ser el segon entrenador del Barça. Aquestes crítiques tenen el timbre d’una queixa de bar, i no d’un intent sincer d’entendre les mancances de Xavi com a entrenador. De fet, aquestes suposades deficiències no van impedir que el Barça guanyés la lliga i la supercopa d’Espanya l’any passat; jugant, en partits clau, de forma brillant. D’altra banda, hi ha culers que segueixen defensant Xavi, al·legant que mai podrem saber els fruits que hauria donat el seu projecte amb una directiva diferent. Tot i que comparteixo que Xavi no ha disposat de l’estabilitat necessària, assenyalar Laporta com a boc expiatori de tots els mals del Barça peca de simplista. Amb Xavi d’entrenador, al Barça li ha faltat no sols bon joc, sinó ànima. En molts partits, els jugadors del Barça semblaven saturats de pensaments, com si encara no haguessin interioritzat la filosofia de l’entrenador, i patissin un conflicte entre els seus instints futbolístics i els conceptes de Xavi.

Potser Xavi tenia raó quan repetia que el seu projecte estava en construcció i necessitava temps. I potser Xavi també tenia raó quan deia que, si no fos per certs detalls, el Barça hauria pogut guanyar més títols en els últims dos anys i mig, tot i estar en construcció. Però em pregunto: no són aquests detalls els que solen afavorir el Real Madrid, i que expliquen que sigui capaç de guanyar equips superiors futbolísticament com el Manchester City? No són precisament aquests detalls els que es manifesten en la confiança d’un jugador de xutar des de la distància, filtrar una assistència, o encreuar un centre, amb la serenitat que la pilota ha d’entrar i entrarà?

Si tinc un retret per a Xavi, és que tenia massa raó, i potser estava massa preocupat de tenir-ne. Perquè els partits de futbol, així com els conflictes polítics, no sempre els guanya qui té la raó. Això no vol dir que Xavi hauria d’haver renunciat al seu projecte. Però potser hauria d’haver posat més cura als detalls intangibles que marquen els partits. Aquests detalls no entenen de raons o de conceptes futbolístics. No es controlen des de la pissarra i no són el resultat de convèncer racionalment els jugadors. Aquests detalls són una expressió de poder, com a verb i com a nom: de creure’s que un pot i que un té el poder de canviar la situació, i de fer-ho creure a l’adversari, independent de si és veritat, o de si un té la raó. El poder és, en molts sentits, performatiu: és un acte que crea realitats. Potser Xavi ha pecat de tenir massa seny, i li ha mancat una mica de rauxa.