“Gibral­tar es español, español!” La pro­clama ante­rior, trans­for­mada en càntic, es va poder sen­tir fa pocs dies a la plaça de La Cibe­les de Madrid, en l’acte de cele­bració de la victòria de la selecció espa­nyola de fut­bol a l’Euro­copa. Els que van pro­nun­ciar-la no van ser dos hoo­li­gans del públic, sinó dos juga­dors de fut­bol; con­cre­ta­ment, el capità de la Roja, Álvaro Morata, i un altre dels mig­cam­pis­tes, Rodri. Aquest segon, encara que sem­bli men­tida, juga a la Pre­mier Lea­gue, una cir­cumstància que el seu com­pany de selecció, Marc Cucu­re­lla, es va encar­re­gar de recor­dar-li. Rodri, però, no va fer-li gaire cas i va seguir com si res. L’endemà, el Daily Express afir­mava que “les seves pallas­sa­des podrien pro­vo­car-li pro­ble­mes quan torni a Angla­terra”. L’arenga dels juga­dors va ser core­jada per una part del públic. Entre els més entu­si­as­tes hi havia alguns polítics del Par­tit Popu­lar, com ara l’alcalde de la capi­tal del regne, José Luis Martínez Almeida. Quan van pre­gun­tar-li sobre aquesta cir­cumstància, l’alcalde no va mos­trar senyal de voler rec­ti­fi­car. Ans al con­trari, es va abo­nar al popu­lisme i va dei­xar anar: “Pen­sar que Gibral­tar és espa­nyol, ho pen­sem molts espa­nyols. El que inten­tem és pas­sar una bona estona sense ofen­dre ningú.”

No sem­bla que les auto­ri­tats de Gibral­tar o la premsa anglesa pas­ses­sin una “bona estona”. L’endemà mateix es van afa­nyar a qua­li­fi­car els càntics com a “ran­cis”; i van afir­mar que era “total­ment inne­ces­sari bar­re­jar un gran tri­omf espor­tiu amb afir­ma­ci­ons polítiques dis­cri­mi­natòries que són molt ofen­si­ves per als gibral­ta­rencs”. També van dir que “l’ús lamen­ta­ble de la pla­ta­forma de cele­bra­ci­ons per haver gua­nyat l’Euro­copa per pro­moure la idea de la usur­pació del ter­ri­tori de Gibral­tar és con­trari al prin­cipi que l’esport no s’hau­ria de fer ser­vir per fomen­tar cap ide­o­lo­gia política polèmica”. L’Asso­ci­ació de Fut­bol de Gibral­tar encara va anar més enllà i va pre­sen­tar una queixa davant l’orga­nisme rec­tor del fut­bol euro­peu, la UEFA.

Es fa difícil ima­gi­nar per quins set sous a un juga­dor de fut­bol se li va acu­dir bar­re­jar una rei­vin­di­cació ter­ri­to­rial en una cele­bració espor­tiva. El rival d’Espa­nya a la final de l’Euro­copa havia estat Angla­terra; i, segons sem­bla, alguns afec­ci­o­nats espa­nyols s’havien dedi­cat a recor­dar el cas de Gibral­tar a través dels seus càntics. Però ni això, ni l’eufòria incon­tro­la­ble, ni el desig de “pas­sar una bona estona” de l’alcalde de Madrid sem­blen jus­ti­fi­ca­ci­ons sufi­ci­ents. De fet, el crit “Gibral­tar es español!” és un spin-off del “Gibral­tar español” que durant anys es podia sen­tir a les mani­fes­ta­ci­ons falan­gis­tes que es con­vo­ca­ven davant de l’ambai­xada britànica. Alguns anys després, el crit es va trans­for­mar en cançó de la mà d’un can­tant ano­me­nat José Luis y su gui­tarra. En el moment de pre­sen­tar-la, va dir que “feia més de 250 anys que es pro­mo­ci­o­nava”; una referència al Trac­tat d’Utrecht (1713), a través del qual s’ator­gava a la corona anglesa la “plena i entera pro­pi­e­tat de la ciu­tat i el cas­tell de Gibral­tar”.

De moment, el màxim orga­nisme del fut­bol euro­peu ha obert un pro­ce­di­ment dis­ci­pli­nari als dos juga­dors de la selecció espa­nyola. Els acusa de vio­lar qua­tre arti­cles del regla­ment dis­ci­pli­nari: vul­ne­ració dels “prin­ci­pis gene­rals de con­ducta”, “vio­lació de les nor­mes bàsiques de con­ducta”, “uti­lit­zació d’esde­ve­ni­ments espor­tius per fer mani­fes­ta­ci­ons de caràcter no espor­tiu”, i per “des­pres­ti­giar l’esport del fut­bol i la UEFA en par­ti­cu­lar”. Veu­rem com acaba tot ple­gat; però, de moment, la polèmica que va des­fer­mar-se a la plaça de La Cibe­les la perd la selecció espa­nyola i “Gibral­tar con­ti­nua sent Gibral­tar”.