Encara que cai­gui foc del cel i el termòmetre s’enfili mes enllà dels trenta graus, aquests dies d’estiu és habi­tual veure grups de turis­tes, més o menys nom­bro­sos o bé nuclis fami­li­ars, a l’entorn de l’estadi de Mon­ti­livi. Entrant a la botiga, fent-se fotos davant la façana i, a la tarda, molts d’ells par­ti­ci­pant en el tour interac­tiu que té mun­tat el club que et per­met visi­tar les ins­tal·laci­ons i tre­pit­jar la gespa. Un atrac­tiu que encara a hores d’ara se’ns fa difícil de nor­ma­lit­zar als giro­nins, més ave­sats a estar a l’altre cos­tat, fent de turis­tes per altres ciu­tats de món i visi­tant els seus esta­dis emblemàtics. Forma part de la trans­for­mació que en poc temps ha vis­cut el Girona FC, empès pels bons resul­tats en el ter­reny de joc, que l’ha con­ver­tit en un pol d’atracció, ara mateix de ressò inter­na­ci­o­nal.

És impos­si­ble pre­dir si aquest boom és tan sols una onada momentània o alguna cosa més. El que sí és cert és que s’estan esta­blint unes bases prou sòlides per inten­tar evi­tar que això no sigui només una flor d’estiu. I en aquesta via de con­so­li­dació, cer­ta­ment, la ciu­tat hi té molt a dir i a fer, amb situ­a­ci­ons que caldrà afron­tar i que no seran fàcils de resol­dre a mitjà ter­mini. El pri­mer i segu­ra­ment pri­o­ri­tari són les ins­tal·laci­ons. Aquesta tem­po­ra­li­tat que s’ha acon­se­guit per a l’estrena a la Cham­pi­ons, és evi­dent que té data de cadu­ci­tat. Si es repe­teix la fita espor­tiva, que ja és molt dir a hores d’ara, el dilema i el pro­blema esta­ran ser­vits. Un any més dei­xant sense seient bona part dels abo­nats del club no es pot sos­te­nir. Això ho sap tot­hom i ara s’ha xutat la pilota enda­vant. Però no hi ha gaire més marge. El govern muni­ci­pal ho té clar: vol que el Girona es quedi a la ciu­tat. Però l’encla­va­ment de Mon­ti­livi com­plica l’ampli­ació de l’estadi. Gens fàcil de resol­dre, tenint en compte que ja se n’han bus­cat, d’alter­na­ti­ves, i des de fa temps.

L’altre gran repte que té la ciu­tat és l’aco­lli­ment de milers d’afi­ci­o­nats dels equips rivals, espe­ci­al­ment els euro­peus. Per pla­ces hote­le­res no cal­dria patir. En ter­mes de segu­re­tat, sí que l’Ajun­ta­ment hi haurà d’abo­car esforços. Espe­ci­al­ment en aquells par­tits amb afi­ci­ons que ja estan clas­si­fi­ca­des com d’alt risc i que reque­rei­xen un des­ple­ga­ment fins ara inèdit a la capi­tal giro­nina. En aquest sen­tit, el mateix Ajun­ta­ment ja ha començat a tre­ba­llar, visi­tant per exem­ple pobla­ci­ons com Vila-real, d’una dimensió pobla­ci­o­nal encara més petita que la de Girona, però amb molta experiència en aquest tipus de situ­a­ci­ons. A Girona, amb el con­flicte que es tenia amb la poli­cia sem­bla­ria que ja solu­ci­o­nat, el dis­po­si­tiu no hau­ria de tenir cap pro­blema.

Final­ment, cal par­lar de diners, de l’apor­tació que es fa des de les arques muni­ci­pals per aju­dar a sus­ten­tar el pro­jecte. Aquí, però, l’equi­li­bri és molt impor­tant. No es pot donar un suport a ulls clucs com sí que es fa, per exem­ple, a Vila-real. A Girona tenim la gran sort de tenir d’altres enti­tats a l’elit i l’Ajun­ta­ment n’és cons­ci­ent. El fut­bol aca­para titu­lars però hi ha altres dis­ci­pli­nes molt con­so­li­da­des, com és el bàsquet, amb un equip femení gua­nya­dor en dues oca­si­ons de la Lliga Feme­nina i ja afer­mat entre els tops euro­peus.

Per tot ple­gat, no hi ha dubte que aquest serà un repte majúscul. Però s’afronta amb molta il·lusió, no podia ser d’altra manera. Ser ter­ri­tori Cham­pi­ons té tan­tes coses posi­ti­ves, més enllà de l’àmbit emo­ci­o­nal i històric, que la ciu­tat ho entoma com una opor­tu­ni­tat sense pre­ce­dents.