Encara que caigui foc del cel i el termòmetre s’enfili mes enllà dels trenta graus, aquests dies d’estiu és habitual veure grups de turistes, més o menys nombrosos o bé nuclis familiars, a l’entorn de l’estadi de Montilivi. Entrant a la botiga, fent-se fotos davant la façana i, a la tarda, molts d’ells participant en el tour interactiu que té muntat el club que et permet visitar les instal·lacions i trepitjar la gespa. Un atractiu que encara a hores d’ara se’ns fa difícil de normalitzar als gironins, més avesats a estar a l’altre costat, fent de turistes per altres ciutats de món i visitant els seus estadis emblemàtics. Forma part de la transformació que en poc temps ha viscut el Girona FC, empès pels bons resultats en el terreny de joc, que l’ha convertit en un pol d’atracció, ara mateix de ressò internacional.

És impossible predir si aquest boom és tan sols una onada momentània o alguna cosa més. El que sí és cert és que s’estan establint unes bases prou sòlides per intentar evitar que això no sigui només una flor d’estiu. I en aquesta via de consolidació, certament, la ciutat hi té molt a dir i a fer, amb situacions que caldrà afrontar i que no seran fàcils de resoldre a mitjà termini. El primer i segurament prioritari són les instal·lacions. Aquesta temporalitat que s’ha aconseguit per a l’estrena a la Champions, és evident que té data de caducitat. Si es repeteix la fita esportiva, que ja és molt dir a hores d’ara, el dilema i el problema estaran servits. Un any més deixant sense seient bona part dels abonats del club no es pot sostenir. Això ho sap tothom i ara s’ha xutat la pilota endavant. Però no hi ha gaire més marge. El govern municipal ho té clar: vol que el Girona es quedi a la ciutat. Però l’enclavament de Montilivi complica l’ampliació de l’estadi. Gens fàcil de resoldre, tenint en compte que ja se n’han buscat, d’alternatives, i des de fa temps.

L’altre gran repte que té la ciutat és l’acolliment de milers d’aficionats dels equips rivals, especialment els europeus. Per places hoteleres no caldria patir. En termes de seguretat, sí que l’Ajuntament hi haurà d’abocar esforços. Especialment en aquells partits amb aficions que ja estan classificades com d’alt risc i que requereixen un desplegament fins ara inèdit a la capital gironina. En aquest sentit, el mateix Ajuntament ja ha començat a treballar, visitant per exemple poblacions com Vila-real, d’una dimensió poblacional encara més petita que la de Girona, però amb molta experiència en aquest tipus de situacions. A Girona, amb el conflicte que es tenia amb la policia semblaria que ja solucionat, el dispositiu no hauria de tenir cap problema.

Finalment, cal parlar de diners, de l’aportació que es fa des de les arques municipals per ajudar a sustentar el projecte. Aquí, però, l’equilibri és molt important. No es pot donar un suport a ulls clucs com sí que es fa, per exemple, a Vila-real. A Girona tenim la gran sort de tenir d’altres entitats a l’elit i l’Ajuntament n’és conscient. El futbol acapara titulars però hi ha altres disciplines molt consolidades, com és el bàsquet, amb un equip femení guanyador en dues ocasions de la Lliga Femenina i ja afermat entre els tops europeus.

Per tot plegat, no hi ha dubte que aquest serà un repte majúscul. Però s’afronta amb molta il·lusió, no podia ser d’altra manera. Ser territori Champions té tantes coses positives, més enllà de l’àmbit emocional i històric, que la ciutat ho entoma com una oportunitat sense precedents.