“Fa 12 anys jo era en els Jocs Olímpics”

“Fa dotze anys jo era en els Jocs, a Lon­dres; el 3 d’agost del 2012 vaig com­pe­tir en una sèrie dels 3.000 obs­ta­cles. No em vaig clas­si­fi­car per a la final... Però, després de tot el que havia pas­sat, aque­lla cursa va ser com un alli­be­ra­ment.” L’Àngel Mullera (1984) recorda com si fos ahir aquells Jocs de Lon­dres; li sap greu no haver-s’hi estat més dies per viure l’ambi­ent olímpic, però tots els fets que envol­ta­ren aque­lla par­ti­ci­pació encara sor­pre­nen i indig­nen per la manca d’escrúpols d’uns diri­gents que “pre­te­nien ren­tar-se la cara dels escàndols de dopatge que hi havia a Espa­nya, que embru­tien la can­di­da­tura de Madrid en els Jocs Olímpics”: “Van pen­sar que jo era un atleta mig des­co­ne­gut, pelat i amb tatu­at­ges, i podia ser la víctima per­fecta per a aquesta ope­ració.”

Mullera va ser exclòs ini­ci­al­ment dels Jocs Olímpics per uns cor­reus que supo­sa­da­ment hau­ria enviat per interes­sar-se per la com­pra d’EPO. “Les acu­sa­ci­ons no s’aguan­ta­ven per enlloc; eren uns cor­reus del gener que esta­ven mani­pu­lats i des d’aquell dia vaig pas­sar 18 con­trols anti­do­patge i sem­pre ben net; el TAS em va donar la raó i em va dei­xar com­pe­tir; però vaig arri­bar a Lon­dres el dia abans de la prova. Només vaig fer un petit volt per la vila i l’endemà, a córrer, amb la mala sort que un por­tuguès va caure al meu davant i em va fer caure a mi també; i, ara que hi penso, ha estat l’única vegada que he cai­gut en com­pe­tició des que era pro­fes­si­o­nal.” I vas pen­sar a aban­do­nar? “Ni un moment. Volia fer la cursa i la vaig fer amb 8:38 i vaig ser el millor espa­nyol; però el meu objec­tiu en la cursa va ser superar l’ale­many i el por­tuguès que tenia al cos­tat i així ho vaig fer.” Mullera havia acon­se­guit el pas­sa­port olímpic un mes abans en un míting a Mataró, on havia fet 8:17.91.

Hem que­dat amb l’Àngel, acom­pa­nyat del pre­si­dent del club, Manel Fernández, a les pis­tes de Llo­ret, on actu­al­ment fa d’entre­na­dor dels atle­tes del CA Llo­ret la Selva (fent equip amb Marc Jiménez, fill de l’entre­na­dor Isi­dre Jiménez). Grans atle­tes dels 3.000 obs­ta­cles des de José Luis Blanco fins a Jonat­han Romeo, el mateix Mullera o el recent campió d’Europa sub 18 dels 2.000 obs­ta­cles, Bakr el Asri, que entrena el mateix Àngel, han sor­tit d’aques­tes pis­tes. La pre­gunta és: per què us espe­ci­a­lit­zeu en les cur­ses d’obs­ta­cles?

“Pot­ser perquè és una prova que no té tants prac­ti­cants i pots arri­bar a bones pun­tu­a­ci­ons amb unes mar­ques menys exi­gents; s’ha de tenir tècnica, resistència i velo­ci­tat, i costa més tro­bar atle­tes que ho ajun­tin tot; ens ha anat bé espe­ci­a­lit­zar-nos.” L’Àngel, com bona part dels atle­tes giro­nins que han des­ta­cat en els dar­rers anys (inclo­ent-hi els dos olímpics actu­als Adel Mec­haal i Est­her Guer­rero), va ini­ciar-se en l’esport en el cros del GP la Selva. “El 1996, amb 12 anys, vaig anar al de Santa Coloma i l’Isi­dre em diu: «Ves al teu ritme i quan hagis de can­viar ja t’avi­saré.» Jo anava fent i anava molt tran­quil; quan fal­ta­ven 500 metres em diu: «Si pots, ataca ara.» I vaig sor­tir com un coet i vaig gua­nyar molt bé; després també vaig gua­nyar el cam­pi­o­nat de Cata­lu­nya (tot i que el dia abans havia jugat tot un par­tit de fut­bol) i la Jean Bouin; a par­tir d’aquí vaig deci­dir que em dedi­ca­ria a l’atle­tisme i dei­xa­ria el fut­bol.”

Sem­pre en els pri­mers llocs del rànquing esta­tal, acon­seguí tres cops el cam­pi­o­nat d’Espa­nya, un bronze en els euro­peus, qua­tre par­ti­ci­pa­ci­ons en els mun­di­als i la clas­si­fi­cació per als Jocs de Lon­dres. “Sem­pre tre­ballàvem mar­cant objec­tius con­crets. Hi ha atle­tes que cor­ren a tot arreu: cros, mítings, cam­pi­o­nats... Jo, d’acord amb l’Isi­dre, em con­cen­trava en unes pro­ves con­cre­tes; els cam­pi­o­nats d’Espa­nya i els inter­na­ci­o­nals i tot el que feia fora d’aques­tes cites tenia una importància rela­tiva; i ens anava molt bé, com quan vaig que­dar ter­cer en l’euro­peu del 2014. Una set­mana abans a Sant Celoni vaig fer la pre­pa­ració i vaig fer una gran cursa.”

L’Àngel era cone­gut pels tatu­at­ges que omplen bona part del seu cos i tenen expli­cació: “Al braç esquerre hi ha una au fènix, la que reneix de les cen­dres, com jo després de les pata­ca­des; un rellotge que marca la una, l’hora de la cursa de Lon­dres. I també s’hi veuen, una mica ama­gats, els anells olímpics... I aquest altre és un lleó, símbol de la fera que puc arri­bar a ser.”

Les pata­ca­des en la car­rera de l’Àngel van con­ti­nuar el 2015 amb una frac­tura per estrès del peroné i la sanció de dos anys per no haver pas­sat un con­trol anti­do­patge. “Va ser una gran injustícia perquè vaig com­plir amb l’esti­pu­lat; era al gimnàs de les pis­tes d’atle­tisme de cinc a sis, com havíem que­dat; sí que em vaig negar a fer el con­trol a casa meva a les 6.20 h, fora de l’horari que ells havien dit.” I no et pene­dei­xes una mica d’haver actuat tan impul­si­va­ment? “No, sin­ce­ra­ment no; no em pene­deixo de res del que he fet; bé, pot­ser sí, em pene­deixo de no haver estat més dies a Lon­dres, per poder viure més l’ambi­ent dels Jocs; però pel tema del con­trol, sem­pre he donat nega­tiu, mai no he pres res i vaig ser víctima de les ganes que tenien de car­re­gar-se la meva car­rera.”

Just després de com­plir els dos anys de la sanció, a l’Àngel no el dei­xa­ren com­pe­tir en els esta­tals, en què s’havia pre­pa­rat amb mol­tes ganes; va fer un canvi d’entre­na­dor i, final­ment, una nova lesió als isquio­ti­bi­als i l’arri­bada de la covid van tor­nar a estron­car la seva recu­pe­ració: “Vaig tor­nar amb l’Isi­dre per fer un dar­rer cam­pi­o­nat d’Espa­nya; però em vaig fer mal al maluc... I vaig pen­sar que, amb 36 anys, el meu cos m’anun­ci­ava que ja era l’hora de la reti­rada... Em va agra­dar molt la festa que em va fer el club amb tan­tes per­so­nes aplau­dint-me. Estic molt con­tent de ser a Llo­ret perquè sem­pre han estat al meu cos­tat; m’agrada tre­ba­llar aquí donant suport als nanos que volen fer atle­tisme i també des del Con­sell Espor­tiu de la Selva, com a tècnic d’esport esco­lar.”

Aca­bem par­lant del seu fill, en Max, que amb 7 anys sem­bla que vol seguir els pas­sos –les gam­ba­des– del pare: “Ahir vam anar a córrer a Lla­gos­tera i en Max va fer els vuit quilòmetres cor­rent, sense atu­rar-se; jo al·luci­nava... «De veri­tat vols con­ti­nuar cor­rent?» «Sí, papa, tira, tira...» I el dar­rer quilòmetre, en 4:37, tu!”