El que amaguen les estadístiques

Vivim en una soci­e­tat en què estem envol­tats de dades i en què cada cop està més de moda pro­ces­sar tota aquesta infor­mació i trans­for­mar-la en estadística per mirar de treure-li ren­di­ment. L’esport no és aliè als avenços que ens rega­len les noves tec­no­lo­gies, fins al punt que s’han incor­po­rat fins i tot als entre­na­ments. Però l’esport no és matemàtica pura i hi ha ele­ments que no poden que­dar resu­mits en una xifra. En bàsquet, els dar­rers anys, s’ha posat de moda un tipus de valo­ració basada en el més/menys. Per expli­car-ho en poques parau­les, és el resul­tat obtin­gut per l’equip men­tre un juga­dor con­cret ha estat a pista. Aquesta estadística, sota el meu parer, és una de les que duen a lec­tu­res pre­ci­pi­ta­des sobre la rea­li­tat del joc. Mesu­rar una actu­ació indi­vi­dual sobre la base de resul­tats glo­bals pot con­duir a con­clu­si­ons molt injus­tes. La majo­ria d’entre­na­dors ja són cons­ci­ents d’aquest fet, però la manera com s’ha popu­la­rit­zat aquesta estadística fa que, en algu­nes oca­si­ons, es faci ser­vir d’arma llancívola con­tra el juga­dor que no és sant de la nos­tra devoció. Si ens afer­rem a la més/menys en ter­mes abso­luts estem dei­xant fora molts valors de com­pen­sació de l’estadística, prin­ci­pal­ment l’actu­ació dels altres qua­tre com­panys amb qui la per­sona jut­jada va coin­ci­dint a la pista. Però, a més, només es tenen en compte els punts i, és clar, ja sabem que en bàsquet gua­nya qui fa un punt més que el rival, però reduir-ho tot a la pun­tu­ació és ben ridícul. A més d’aquests dos fets, l’estadística no explica fins a quin punt un juga­dor pot ser el per­ju­di­cat en funció de la tàctica que s’aplica durant els minuts que roman a la pista, i que pot anar vari­ant. No obli­dem mai que, de vega­des, els juga­dors més impres­cin­di­bles no són pre­ci­sa­ment els que més bri­llen a les estadísti­ques o que hi ha autèntics experts a fer lluir els com­panys.

En defi­ni­tiva, com­pren­dre el joc en tota la seva com­ple­xi­tat exi­geix anar més enllà de l’estadística. Si l’equip sem­pre perd amb un juga­dor a pista podem estar davant d’un indici nega­tiu, però no el podem pren­dre per abso­lut. A par­tir de l’estadística, impres­cin­di­ble per posar un marc objec­tiu a les nos­tres obser­va­ci­ons sub­jec­ti­ves, hem d’ana­lit­zar ele­ments que van molt més enllà dels números, i per a això ser­veix, molt més, l’estadística avançada. Molt popu­la­rit­zada en els dar­rers anys, ana­litza aspec­tes com ara la ràtio ofen­siva o defen­siva de tot l’equip o el per­cen­tatge de rebots. Per exem­ple, si el par­tit és de ritme alt, és més pos­si­ble acon­se­guir més punts i més rebots, sen­zi­lla­ment perquè n’hi ha més opor­tu­ni­tats. Però el número total no aporta gaire infor­mació, sense com­pen­sar-ho amb el ritme de joc i el nom­bre de pos­ses­si­ons de la pilota.

Resu­mint, la màgia del joc és, pre­ci­sa­ment, poder gau­dir-ne, poder enten­dre’n l’essència, que en el bàsquet penso que és la capa­ci­tat de gene­rar acci­ons asso­ci­a­ti­ves tant en defensa com en atac que faci millor el col·lec­tiu davant les indi­vi­du­a­li­tats. Allò que en diem a vega­des “la química de l’equip”, allò que fa que la pilota arribi sem­pre a aquell que pot ser més efec­tiu en deter­mi­na­des posi­ci­ons o que el millor col·locat per aga­far un rebot sigui qui més capa­ci­tat de salt té. Aspec­tes que s’acon­se­guei­xen amb mol­tes hores d’entre­na­ment, molta capa­ci­tat pedagògica i analítica dels entre­na­dors i, el que també obli­dem a vega­des, la humi­li­tat i la manca d’ego que fa que tot­hom sacri­fi­qui aspec­tes per­so­nals per un millor resul­tat de l’equip. I a veure com es tra­du­eix això a un més/menys.