Quan estu­di­ava filo­so­fia al bat­xi­lle­rat, Fri­e­drich Nietz­sche sem­pre em va caure bé. Plató par­lava de com hau­ria de ser el món; Aristòtil, de com és real­ment. Des­car­tes i Kant ens van ense­nyar que la raó és l’eina més pode­rosa per anar per aquest món que ens ha tocat viure.

Però Nietz­sche par­lava d’altres coses. Li interes­sava l’ori­gen del bé i del mal o deia que els homes avui no som altra cosa que els que tran­si­ten del simi al super­home, el que no accep­tarà els valors que li han donat sinó que en crearà de pro­pis. Déu-n’hi-do! Però jo no ente­nia l’etern retorn. De jove em cos­tava enten­dre’l perquè tot ho tro­bava nou, el món m’estava espe­rant per pri­mer cop.

Tam­poc és que ara ho hagi entès del tot, però amb uns quants anys més, vaig veient que a la vida tot són cicles, que tot torna, que el que tu has vis­cut, molts altres ja ho han vis­cut abans. Quan l’agost es pon, quan després de l’Euro­copa i els Jocs Olímpics torna a començar la lliga de fut­bol, ho entenc una mica més. Com diria Mis­hima, tot torna a començar.

Torna a començar la lliga per al Girona i la majo­ria de coses són com sem­pre, l’etern retorn. El Girona manté les dues per­so­nes més impor­tants: l’arqui­tecte de plan­ti­lles fetes amb una sabata i una espar­de­nya que aca­ben tri­om­fant: Qui­que Cárcel. I l’entre­na­dor que 19 equips dels 20 de pri­mera vol­drien, sinó tots 20, i que ha fet una sim­bi­osi per­fecta amb el club i la ciu­tat, l’entre­na­dor que sap treure tot el suc a les plan­ti­lles de què dis­posa: Míchel Sánchez.

També és l’etern retorn que ens hagin des­mun­tat la plan­ti­lla i que s’hagin endut els noms més cri­da­ners. Si fa dues tem­po­ra­des se’n van anar pun­tals com l’Oriol Romeu, Taty Cas­te­lla­nos o Rodrigo Riquelme, aquesta tem­po­rada també han mar­xat el cer­vell de l’equip Aleix Gar­cia, el late­ral dret indis­cu­ti­ble Yan Couto, un cen­tral titu­lar com Eric Gar­cia, un extrem que ens dei­xava amb la boca oberta quan enca­rava i se n’anava amb la faci­li­tat del pati d’escola quan juga­ven els bons con­tra els dolents, Savinho, i el pri­mer pit­xitxi que no era blau­grana ni blanc en molts i molts anys, Dovbyk. Tant de bo que els vagi millor que no als que se’n van anar fa un any. Però la lli­breta de Qui­que Cárcel ha tor­nat a treure fum i hem tor­nat a fit­xar bé, bo i barat. L’etern retorn.

Gai­rebé tot és com sem­pre, gai­rebé. Hi ha un canvi molt perillós. És la vara de mesu­rar que fem ser­vir els humans per valo­rar qual­se­vol cosa: les expec­ta­ti­ves. No ens en podem esca­po­lir, som esclaus de les expec­ta­ti­ves. Un 6 en un exa­men és una gran nota, si pensàvem que sus­pendríem. En canvi un 7 pot ser dece­be­dor, si aspiràvem a la matrícula d’honor.

Tenir grans expec­ta­ti­ves amb el Girona aquest any seria car­re­gar-nos amb una pedra massa grossa sobre les espat­lles. No podem supo­sar que tor­na­rem a anar pri­mers durant bona part de la lliga, ni que ens clas­si­fi­ca­rem per a la Cham­pi­ons, ni que que­da­rem per sobre de la majo­ria d’equips amb més història i pres­su­post.

Segu­ra­ment les expec­ta­ti­ves rao­na­bles són sal­var-nos tan aviat com puguem i sense patir. I dis­fru­tar com gar­rins rebol­cant-se en un bas­sal de fang els vuit par­tits en què sen­ti­rem l’himne de la Cham­pi­ons.

Tot el que vin­gui de més, ben­vin­gut sigui. Però no ens posem nosal­tres matei­xos la soga al coll. A dis­fru­tar una tem­po­rada de somni, perquè només som un equip que ve de molt enrere, i aquesta tem­po­rada toca­rem el cel euro­peu amb la punta dels dits. Peus a terra, que passi el que passi ho recor­da­rem per sem­pre.