Cossos

S’han aca­bat fa alguns dies uns nous jocs olímpics que, com la mani­fes­tació màxima i diver­si­fi­cada de les com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves, han mos­trat cos­sos humans capaços d’exe­cu­tar movi­ments extra­or­di­na­ris, entre els quals d’una bellesa incon­tes­ta­ble, d’una gran força i també d’una gran fle­xi­bi­li­tat, i, entre tan­tes altres coses, d’una velo­ci­tat extrema, sigui cor­rent o nedant. Cos­sos humans que, tan­ma­teix, són forçats a des­a­fiar uns límits més enllà de l’humà. De fet, els cos­sos de molts espor­tis­tes d’elit, sobre­tot en deter­mi­na­des dis­ci­pli­nes, estan sot­me­sos a una com­pe­ti­ti­vi­tat i a una pressió que no dife­rei­xen, subs­tan­ci­al­ment, del que des­gasta els cos­sos de bona part dels humans per ser ren­di­bles labo­ral­ment: els meca­nis­mes de l’explo­tació capi­ta­lista. Com al seu com­ple­ment neces­sari, i sem­pre dis­si­mu­lat pel dis­curs sistèmic, del cos des­gas­tat pel ren­di­ment econòmic, la pràctica de l’esport es pre­sen­tada com allò que has de fer per man­te­nir la salut que et mal­me­nen: si no en fas, ets cul­pa­ble del que et passi, encara més si cul­ti­ves “mals hàbits” que, cer­ta­ment, et des­tru­ei­xen, però als quals et pots abo­car per supor­tar tot ple­gat. La hipo­cre­sia arriba a l’extrem amb l’esport d’elit. Els seus herois (aban­de­rats i pagats per mar­ques comer­ci­als amb les seves exigències) solen estar en una corda fluixa: que farà o no que allò que pre­nen sigui con­si­de­rat dopatge? Qui­nes con­seqüències, com tot allò que els altres ens pre­nem per anar tirant, tin­dran? À suivre.