Les vacan­ces m’obli­guen a tor­nar al bar si vull mirar fut­bol. Força anys endar­rere, era el pla del dis­sabte ves­pre amb els amics, en una com­pe­tició no escrita de beure cer­vesa a cada gol sense sem­blar estrambòtic ni dir gai­res baja­na­des. Ho esperàvem amb delit. Ara, amb els fills, com­par­tim beguda perquè no se l’aca­ben. Els preus s’han enca­rit, però els comen­sals soli­ta­ris man­te­nen les matei­xes acti­tuds que havia obli­dat.

Com que el joc del Girona és lent i pastós, em dis­trec llançant a l’aire algun comen­tari sor­ne­guer a veure si algú pica, mos­sega l’ham i s’anima a esco­pir el reguit­zell de tòpics que du silen­ci­ats a la but­xaca. Estic de sort. Uns ulls em miren, còmpli­ces. Comença el diver­ti­ment: “Els àrbi­tres no veuen res, sem­pre en con­tra nos­tre”, “No el revi­sa­ran, si fos al revés pita­ria penal”, “Si juguem així no farem res, quasi no hem xutat a porta”, “Dos gols i dos fallos del por­ter”, “Aquest jove és l’únic que corre…”, entre mos i mos i glop de refresc, aquest català cas­te­lla­nit­zat de bar i sintàcti­ca­ment caòtic ame­nitza una der­rota avor­rida. Després de pagar abans del xiu­let final, em sento amb l’obli­gació d’aco­mi­a­dar-me i, és clar, em rega­len un últim tòpic, una sentència enco­berta con­tra el pro­jecte de Míchel. Amb un som­riure entre resig­nat i assassí, diu: “Si juguem així algun par­tit més, ani­rem cap avall… tiempo al tiempo.” Avui que torna la màgia de Mon­ti­livi no puc esqui­var el tòpic: el fut­bol de bar és únic i mera­vellós.