D’adular l’indià a fer l’indi per l’Amèrica

Quants anys fa que no vèiem els senyors, si bé no amb l’espe­rança almenys amb la malícia de pen­sar que no hi ha porc sense Sant Martí, que, pel que fa a la regata de la copa Amèrica començada dijous, s’escau­ria al cap de quinze dies d’haver-se aca­bat, el pro­per 27 d’octu­bre, a la façana marítima de Bar­ce­lona.

Si fóssim pro­pen­sos a creure en res, les for­ces de la natu­ra­lesa, tan dei­xa­des de la mà de Déu que fins dels tifons que tra­ves­sen el Japó en tenim l’horari, ens per­me­trien la il·lusió de pen­sar que la justícia equi­li­bra el món a base de desgràcies, com el pèndol de Fou­cault ventós que va tom­bar el Baye­sian a Por­ti­ce­llo. Però ima­gi­nar que en aque­lla porta del cel sici­li­ana la mà d’alguna mena de justícia divina va engra­par el pal de 75 metres del vai­xell luxós i hi va jugar com els seus pro­pi­e­ta­ris i con­vi­dats juguen amb els diners de tot­hom, és tan foras­se­nyat com irres­pon­sa­ble és con­fiar, les per­so­nes de poca fe, en la fi de l’atracció de l’osten­tació de la riquesa.

Per fer-ho curt i marítim (i no remun­tar-nos al règim de secà que va aca­bar segant els reis fran­ce­sos –dit també per enlles­tir i no haver de recórrer al que ens ense­nya la història més antiga–), de no fa pas tant encara recor­dem la vene­ració gene­ral del país pels pro­homs vin­guts de les Amèriques.

Fins tot just ara no hem reti­rat les escul­tu­res d’alguns d’aquells negrers for­ja­dors de mol­tes de les for­tu­nes actu­als i no ens hem començat tímida­ment a pene­dir de la bon­dat de les inver­si­ons, dona­ci­ons o cari­tats d’aquells, sobre­tot senyors, que lluïen pels car­rers i les llot­ges el rèdit escan­dalós d’uns nego­cis a l’ultra­mar espa­nyol que ningú no qüesti­o­nava; al con­trari: fer de minyona a casa dels senyors (i ara ja hi entren, en el con­cepte, les senyo­res), ves quina sort (risc de prenys catòlica­ment con­for­mats al marge), i a l’empresa, ves si no quina benau­rança.

Encara ara, més de cent anys després, la lluïssor d’aque­lles obres enllu­er­nen tant la població que fins con­ti­nua pagant pel crim d’haver-la posat en dubte. Pot­ser cal recor­dar que la repu­tadíssima Sagrada Família de la capi­tal del país és un tem­ple expi­a­tori alçat per pur­gar la culpa d’uns tre­ba­lla­dors més pre­o­cu­pats per alfa­be­tit­zar-se i treure les cri­a­tu­res del sis­tema pro­duc­tiu, tre­ba­llar menys de 12 hores diàries, viure més de 25 anys, fugir del còlera, la tuber­cu­lo­sis i les malal­ties venèries i aspi­rar a un habi­tatge salu­bre i digne, que no pas a glo­ri­fi­car el senyor a les altu­res.

Al llarg de tota la costa cata­lana, sobre­tot, i, de retruc, al rerepaís, els indi­ans eren tan ben vis­tos que encara avui donen nom a esta­bli­ments tan tocats i posats com el dis­tribuïdor dels cafès que un ser­vi­dor de vostès con­su­meix d’arreu d’Amèrica.

De les Amèriques, a banda dels indi­ans, anys més tard en van arri­bar els indis, que eren els per­so­nat­ges dolents de la pro­pa­ganda cine­ma­togràfica nord-ame­ri­cana.

Ara mateix, que amb el con­cepte d’indígena el llen­guatge política­ment cor­recte ens fa veure la sal­vat­jada d’aque­lles pel·lícules d’indis i ame­ri­cans amb què se’ns feia empas­sar la roda de molí de la colo­nit­zació i del geno­cidi dels euro­peus al con­ti­nent enso­pe­gat per la geo­política colom­bina, l’expressió “fer l’indi” amb el sig­ni­fi­cat de fer el xim­ple comença a gri­nyo­lar tant com, per dir el mateix, uti­lit­zar “fer el pallasso”. I està bé, perquè si no són els temps que can­vien sinó nosal­tres que ens hi emmot­llem, ara l’indi el país el fa ballant al so d’aquests nous indi­ans de la copa Amèrica com aquell qui invoca al gran Manitú, des del pas­seig marítim de Colom, una pedre­gada de les que fan història.