Ansu Fati, Balde, Gavi i, ara, Marc Ber­nal. Una història que, malau­ra­da­ment, es va repe­tint. Tots ells han patit, o estan en el procés de recu­pe­ració, lesi­ons seve­res que subrat­llen el perill de cre­mar eta­pes massa ràpid.

En un moment de grans difi­cul­tats econòmiques, el Barça ha fet una aposta per donar opor­tu­ni­tats a les joves pro­me­ses del plan­ter. Espor­ti­va­ment par­lant, no hi ha cap dubte que ha estat tot un encert. Alguns d’ells, encara sense ser majors d’edat, mos­tren un lide­ratge, un tem­pe­ra­ment i una qua­li­tat que molts ja vol­drien. Les joies que hi ha a la Masia són l’enveja del pano­rama fut­bolístic. Ara bé, apos­tar per ells en edats tan pri­me­ren­ques també porta implícits uns perills, com són les lesi­ons. En un període molt curt de temps, pas­sen d’entre­nar-se i com­pe­tir amb nois de la seva edat a arri­bar al pri­mer equip, en què l’exigència del calen­dari i els par­tits és màxima, no només física­ment, sinó també men­tal­ment. És cert que la majo­ria de lesi­ons es pro­du­ei­xen en acci­ons total­ment fortuïtes, però cal tenir en compte la càrrega de tre­ball de juga­dors que no estan habi­tu­ats al ritme de l’elit. Hi juga un paper fona­men­tal. Per això, no es pot mirar només a curt ter­mini; cal mirar més enllà.

En aquest sen­tit, Hansi Flick té el repte de saber tro­bar un equi­li­bri. No ho poden jugar tot. Cada lesió és un pas enrere. La plan­ti­lla queda més debi­li­tada i, pre­ci­sa­ment, no anem sobrats de peces.