Molts entre­na­dors de fut­bol tenen la mosca al nas amb la girafa micro­fo­nada que els espia durant les pau­ses d’hidra­tació. Amb la tar­dor a la can­to­nada res­pi­ra­ran, però la resta ens per­drem moments impa­ga­bles dels quals es pot apren­dre molt fut­bol, enten­dre el perquè d’algu­nes situ­a­ci­ons apa­rent­ment des­con­cer­tants i, per des­comp­tat, dis­po­sar d’una prova empírica per clas­si­fi­car els entre­na­dors en el grup dels bri­llants i valents o en el paquet dels amar­ra­te­guis. És clar que als que menys els agrada que se’ls clissi són als de per­fil més tes­tos­terònic i menys fut­bo­ler.

Per posar uns exem­ples ràpids, quin pri­vi­legi poder con­tra­po­sar un Sime­one que ni inten­tant-ho pot dis­si­mu­lar que quan l’Atlético marca l’ordre és blin­dar l’àrea pròpia amb un for­re­llat de deu homes –o el poruc Vicente Moreno, que encara no sé com l’Osa­suna creu que pot donar con­tinuïtat a l’atre­vi­ment de Jagoba Arra­sate–, amb autèntics temps morts com els de Míchel quan demana a Miguel que no es des­mar­qui en dia­go­nal sinó que ho faci paral·lel a la banda esquerra i com el late­ral li fa cas i en una acció com la des­crita arriba el gol d’Iván Martín al Sánchez Pizjuán. O, per seguir amb un entre­na­dor i un equip de moda, com David López entra en con­trovèrsia amb el mateix Míchel per la inter­pre­tació d’un movi­ment.

No fa falta ser un fanàtic del fut­bol, n’hi ha prou amb tenir interès per apren­dre i per enten­dre més bé el perquè de les coses. Els entre­na­dors que opten per no dir res, o per par­lar en clau o per tapar-se la boca, són un frau. Esca­ti­men un aspecte essen­cial als que paguen la festa, que són els afi­ci­o­nats, els abo­nats de les pla­ta­for­mes, que són els que donen valor estra­tosfèric als drets d’imatge. Ja és curiós que en el fut­bol accep­tar un micròfon –tant en la pausa per beure com a la mitja part o en la prèvia– sigui merei­xe­dor d’un premi econòmic. En el bàsquet, que en aquest i altres aspec­tes va molts anys al davant del fut­bol, ni l’Euro­lliga ni l’ACB paguen cap plus. És més, als recal­ci­trants que tapen la càmera o fan fora el micro se’ls multa perquè res­ten valor al pro­ducte. El com­po­nent d’espec­ta­cle que té l’esport pro­fes­si­o­nal és cada vegada més patent i els pro­ta­go­nis­tes que s’omplen la but­xaca amb el negoci han d’assu­mir-ne les impli­ca­ci­ons. A més, les indi­ca­ci­ons que donen els entre­na­dors de fut­bol són de caràcter gene­ral o bé cor­rec­ci­ons. Res a veure amb un temps mort de bàsquet, en què sovint es pre­pa­ren les situ­a­ci­ons imme­di­a­tes sobre una pis­sarra. També van micro­fo­nats els àrbi­tres de bàsquet i el fet de sen­tir deter­mi­na­des con­ver­ses no ha anat en detri­ment de la seva feina, més aviat al con­trari.

He dit temps mort i aquesta ha de ser una de les nove­tats del fut­bol a curt ter­mini. El temps mort, el fora de joc automàtic, el sen­sor de gol... Els puris­tes nostàlgics, els que sem­pre han dit pen­ja­ments del VAR perquè no l’encerta sem­pre –però l’encerta més que els àrbi­tres de camp–, s’esquinçaran les ves­ti­du­res, però amb la tar­dor s’aca­barà jugar a 30 graus i dei­xa­rem de poder sen­tir els entre­na­dors. A més, amb un parell de temps morts per període dei­xa­ran de veure’s lipotímies sos­pi­to­ses dels por­ters –amb el por­ter a terra s’ha d’atu­rar el joc– cada vegada que un entre­na­dor d’aquests frau­du­lents neces­sita comu­ni­car-se amb els onze juga­dors.