Fa deu dies es van clau­su­rar els Jocs Paralímpics de París. Durant 11 dies, 4.400 atle­tes amb dis­ca­pa­ci­tat física, intel·lec­tual o visual pro­vi­nents de 182 països han com­pe­tit en 22 dis­ci­pli­nes espor­ti­ves per acon­se­guir una meda­lla en alguna de les 549 pro­ves pro­gra­ma­des. S’ha de reconèixer l’esforç rea­lit­zat els dar­rers anys per donar una major visi­bi­li­tat a aquesta com­pe­tició espor­tiva. Els dos mili­ons i mig d’entra­des venu­des deno­ten un interès crei­xent del públic. La cober­tura mediàtica també s’ha ampliat, amb un total de 2.200 peri­o­dis­tes acre­di­tats i, per pri­mera vegada, s’han retransmès les com­pe­ti­ci­ons dels 22 esports.

Tan­ma­teix, entre els espec­ta­dors encara per­viu una mirada més cen­trada en la seva con­dició per­so­nal que no pas en les seves ges­tes espor­ti­ves. Sovint, con­tem­plar la seva actu­ació des­vet­lla entre el públic una certa con­des­cendència pater­na­lista –“pobrissó”– que, en comp­tes d’aju­dar a nor­ma­lit­zar la seva dis­ca­pa­ci­tat, incre­menta la vic­ti­mit­zació i l’estig­ma­tit­zació dels espor­tis­tes paralímpics. Perquè, com qual­se­vol altre espor­tista d’elit, la seva vàlua no té a veure amb la superació de la seva minus­va­li­desa, sinó amb l’entre­na­ment i l’esforç neces­sa­ris per acon­se­guir un ren­di­ment espor­tiu supe­rior als altres. Un sacri­fici per­so­nal i fami­liar diari durant qua­tre anys que la majo­ria de nosal­tres no estaríem dis­po­sats a fer. Per això hem d’aban­do­nar una com­passió mal entesa, arre­lada en el fet de creure’ns més afor­tu­nats, per dei­xar pas a una admi­ració que, reco­nei­xent el seu mèrit, valori, també econòmica­ment, la seva extra­or­dinària dedi­cació.