Avui és el dia. Durant molts anys s’ha llau­rat, s’ha ado­bat, s’ha sem­brat i s’ha regat. Avui toca asseure’s –els més afor­tu­nats, a l’estadi del Parc dels Prínceps; la resta, davant la tele­visió– i començar a reco­llir els fruits, el premi a tants i tants anys de feina ben feta.

Arri­bar-hi no ha estat fàcil. Després de molts anys, una victòria a casa con­tra el Ceuta va obrir les por­tes del fut­bol pro­fes­si­o­nal al Girona FC. Vam estar força tem­po­ra­des a segona divisió, algu­nes a punt de caure de nou a l’abisme. Vam pujar a pri­mera, però el segon any ja vam tor­nar a bai­xar a causa de deu duels seguits nefas­tos. Va cos­tar Déu i ajuda tor­nar-hi a pujar.

Quan ho vam acon­se­guir, vam fer una molt bon tem­po­rada, i se’ns van endur els millors juga­dors. La tem­po­rada pas­sada ho vam fer encara millor, i per això van tor­nar a mar­xar els titu­lars que més havien des­ta­cat, els més lla­mi­ners, els que sor­tien en els resums dels par­tits. El pit­xitxi de la lliga i el que més dri­blava.

Aquest any s’ha hagut de tor­nar a refer mig equip. Hem fit­xat molt a davant i no gaire al mig del camp ni a dar­rere. Algu­nes peces encai­xen més i d’altres, menys. Con­tra el Barça vam veure’n algun de mig encan­tat que cau en fora de joc una vegada i una altra. Algun altre que, mal­grat córrer molt i fer mol­tes coses bé, quan té la pilota dins l’àrea petita xuta al cos del por­ter. Però també vam veure coses que no can­vien.

El 31 de març pas­sat, Míchel ja va anun­ciar que en el pri­mer par­tit en com­pe­tició euro­pea de la història del Girona FC Crist­hian Stu­ani por­ta­ria el braçal de capità, perquè és el juga­dor més impor­tant de la història del club i s’ho mereix. Aquest dia ha arri­bat. Avui Stu­ani sal­tarà a la gespa del Parc dels Prínceps com a capità i emblema d’aquest equip. Va venir quan vam pujar per pri­mer cop a pri­mera divisió, es va que­dar a segona quan tot­hom va mar­xar i sem­pre hi és. No d’una manera simbòlica, fent de veterà en els entre­na­ments i prou, sinó que quan entra al camp hi ha molta més sen­sació de perill que quan hi ha davan­ters molt més joves i cars.

Aquesta decisió diu molt de la fusta de què està fet l’entre­na­dor del Girona, que sap que, més enllà de la tècnica i la tàctica, en el fut­bol també hi ha el mite i la lle­genda. Van pas­sant els anys i van pas­sant els davan­ters. Però hi ha algú que, si té mitja opor­tu­ni­tat, com diu­menge con­tra el Barça, acaba fent entrar la pilota a la xarxa. Si jo fos un cen­tral del PSG, avui no esta­ria gens tran­quil.

Avui, a la Ciu­tat de la Llum, de Mont­mar­tre, del Sena, dels Camps Eli­sis i de la torre Eif­fel, una mica abans de les nou del ves­pre, sal­ta­ran a la gespa dos equips de fut­bol. Però no seran dos equips quals­se­vol. Seran dos dels millors equips d’Europa. I aquesta afir­mació no és l’opinió per­so­nal d’un cro­nista, sinó que ho diu l’himne que es podrà escol­tar per la mega­fo­nia de l’estadi. Un himne que, traduït al català, diu així: “Són els millors equips, els millors equips, l’esde­ve­ni­ment prin­ci­pal. Els mes­tres, els millors, els grans equips, els cam­pi­ons. Una gran reunió, un gran esde­ve­ni­ment espor­tiu, l’esde­ve­ni­ment prin­ci­pal. Els mes­tres, els millors, els grans equips, els cam­pi­ons.” Passi el que passi, s’ha de dis­fru­tar, que el Girona s’ho ha gua­nyat.