“Encara estic lluny dels entre­na­dors top.” Aquesta frase de Míchel, plena de sin­ce­ri­tat, em va dei­xar asto­rat. Que algú tan elo­giat com ell reco­ne­gui les seves carències en públic no és habi­tual. Amb la frase només hi puc estar d’acord en part. Tàcti­ca­ment, és un tècnic extra­or­di­nari i el seu equip té una manera de jugar tan reco­nei­xi­ble com vis­tosa. Els elo­gis de Luis Enri­que i la majo­ria d’entre­na­dors amb els quals ens enfron­tem ho cor­ro­bo­ren.

Aquesta tem­po­rada tot és nou. Som com un nen que el dei­xen seure per pri­mer cop a la taula dels grans, i aquí sí que li dono la raó; si vol ser un millor entre­na­dor haurà d’apren­dre a con­viure en situ­a­ci­ons com les que ens tro­bem ara: set­ma­nes cur­tes, par­tits molt exi­gents, pocs entre­na­ments i molts viat­ges. Haurà de saber moti­var l’equip cada tres dies i sobre­tot fer enten­dre als juga­dors que el par­tit de París és el més èpic, però el de València és el més impor­tant. Per fer això neces­sita tot­hom i aquí és on tinc un punt de pre­o­cu­pació. Francés, Bryan i Abel m’han con­vençut de seguida; Krejcí i Oriol dime­cres em van demos­trar que estan a punt, però Van de Beek, Miovski, Mise­houy i sobre­tot Aspri­lla i Dan­juma poden donar molt més. Fer una bona tem­po­rada depèn en bona part de tenir tot­hom endo­llat. Aquesta és la seva feina més urgent, i pel que vaig sen­tir-li dir a la sala de premsa de París, n’és cons­ci­ent. No tinc cap dubte que se’n sor­tirà perquè és un entre­na­dor top.