Girona ‘de piel’

I de sobte, Gaz­za­niga, que havia estat heroi amb dues atu­ra­des bru­tals i havia jugat amb els peus amb sang freda en acci­ons taquicàrdi­ques quan el PSG pres­si­o­nava de valent, es va empas­sar la pilota en el minut 90 encara no se sap com. Mala sort. Mala nit per al por­ter, que no devia poder dor­mir. “Els errors es per­do­nen”, pro­cla­mava Míchel al final del par­tit. El míster sem­pre té la paraula justa. Recor­dava que el que és inne­go­ci­a­ble és l’acti­tud i es mos­trava orgullós dels seus homes. I tant! Cata­lu­nya, en certa manera, era del Girona o mig del Girona, si més no. Era ine­vi­ta­ble sen­tir-se iden­ti­fi­cat amb la causa, amb la seva afició, que no va fallar, i esbor­ro­nar-se pel somni gironí del debut a la Cham­pi­ons en un estadi i con­tra un rival majestuós que torna a aspi­rar al títol amb molt fons d’armari. De l’emoció dels minuts pre­vis i la sacada ini­cial es va pas­sar a una pressió asfi­xi­ant per part del PSG que va fer témer el pit­jor. El Girona volia sor­tir amb la pilota jugada seguint els seus prin­ci­pis fun­da­ci­o­nals, però no hi havia manera. El fan­tasma del dia del Barça pla­nava pel Parc dels Prínceps. A poc a poc, es va espol­sar la pressió i va tre­nar juga­des amb cri­teri. El PSG de Luis Enri­que, mal­grat no tenir Mbappé, con­ti­nua sent un transatlàntic, amb ver­sa­ti­li­tat de can­vis i figu­res mun­di­als i amb Dembélé d’home més perillós –no el can­vio, mai de la vida, per Lamine Yamal– i el Girona, tot i que cinc dies abans havia rebut un cor­rec­tiu i que encara està aco­blant els nous, va cape­jar el tem­po­ral i va ser fidel al seu estil, que, davant d’un mons­tre, ja és molt.