París no s’acaba mai, i menys per als giro­nins. Sem­pre ens que­darà el 18 de setem­bre quan la Girona immor­tal, ves­tida de ciu­tat de l’amor, va ser de Cham­pi­ons. L’emoció de l’himne res­so­nant a les llars giro­ni­nes emmarca el som­riure murri de Stu­ani, el capità, assa­bo­rint un somni que li arriba tard, i gràcies a la huma­ni­tat d’un entre­na­dor que, com­plint la paraula que li va sor­tir del cor en ser d’Europa, huma­nitza un món fut­bolístic podrit d’ego­cen­trisme, interes­sos i diners.

Tot gironí podrà expli­car el nos­tre debut a la Cham­pi­ons. On era, amb qui i en quin moment se li va posar la pell de gallina. La der­rota cruel va ser el final per­fecte perquè no obli­dem que hem cres­cut entre pata­ca­des estra­tosfèriques. Mas­te­guem-ho amb deli­ca­desa, no fos cas que les olors de l’ins­tant flo­tin Onyar avall i es per­din per sem­pre a una cala de la Costa Brava. Els records no són com havíem pen­sat i som­niat: dos ger­mans havien de volar a París, però sense avi­sar, el pare llui­tava per la vida. No s’hau­ria ima­gi­nat mai gau­dir-ne a l’hos­pi­tal, però si ja guim­bava per Vista Ale­gre i ha patit la fosca soli­tud de Mon­ti­livi quan ens hi por­tava perquè ens ena­moréssim del club, no podia anar-se’n sense veure el seu Girona a la Cham­pi­ons.

Gau­dim de l’ins­tant perquè, com mos­tra la tem­po­rada, difícil­ment es repe­tirà. Així, doncs, recor­dem el dia en què vam ser de Cham­pi­ons i comp­tem les hores per al moment històric de viure-ho a Mon­ti­livi, recinte medi­e­val i fla­mant estadi euro­peu.