Un fantasma sobrevola Europa: el fantasma del futbolista. Les declaracions de Rodrigo Hernández poques hores abans que una topada amb Thomas Partey li trenqués el lligament anterior encreuat del genoll esquerre fan tremolar els amos del futbol de les televisions, de les federacions, de la UEFA i de la FIFA.

Als qui s’acosten o malden per acostar-se a l’1% de la població mundial que, amb dades d’Oxfam Intermón a les mans, acumula gairebé el doble de la riquesa del 99% restant; als qui envegen els 8 homes que, segons la mateixa font, tenen més diners que els tres mil cinc-cents milions de persones més pobres de la terra; a aquells que admiren la manera de viure de l’1% dels congèneres que emeten més diòxid de carboni que tres quartes parts dels habitants del planeta, a tots aquests sequaços de l’esclavització romana i del servilisme feudal, la possibilitat d’una vaga de l’elit dels estadis els dol més que el genoll trinxat d’aquell jugador del Manchester City envestit pel de l’Arsenal o el del jugador del Barça Pablo Martín Páez Gavira, Gavi, o el de Marc Bernal, o el trencament del rotular de la cama de Ter Stegen, els isquiotibials desfets de les cuixes de Ronald Araujo o el recte intern de la de Fermín López, o el bíceps femoral de la de Dani del Olmo, el turmell esquinçat de Frankie de Jong, la tendinopatia al tendó d’Aquil·les d’Andreas Christensen...

Als qui viuen d’omplir els estadis i de dur el vomitori de les seves graderies a les pantalles planes de més de mig món, les ferides dels gladiadors moderns no els sotraguen tant com el risc que aquesta vaga improbable faci escola (com no els immuten la lluita d’Ansu Fati amb el seu genoll malmès ni la sobreexplotació de Pau Cubarsí, Lamine Yamal i tantes i tantes altres peces del joc global que gestionen per distreure’ns).

Malauradament, que els millors models de la corruptibilitat humana substitueixin la dignitat de les persones pels límits de la resistència física en la balança dels drets i deures és francament decebedor, perquè confirma el fracàs de la transmissió de coneixements en el nostre sistema d’aprenentatge. Que hàgim de plantejar-nos la defensa d’una colla d’individus que han fet de vendre’s al millor postor l’objectiu de vida de les nostres criatures és per llogar-hi cadires, perquè si els paguéssim amb la mateixa moneda, si ens comportéssim amb la ideologia cobdiciosa que ens ensenyen, els hauríem de presentar una demanda per danys i perjudicis o bé, si d’allò que es tracta és de comportar-nos com uns alienats del tot, aplaudir-los l’espectacle, com al torero a qui el toro trepana, quan els fereixen.

Que els mateixos col·laboradors de la pèrdua de consciència de la dignitat, que els qui fan propaganda, aprofitant la seva ascendència, de menjar porqueria, de consum irresponsable o de caritat adormidora, que els qui del canvi de jaqueta en fan model de vida ens hagin de posar al davant que el límit laboral és la resistència física és tan gros com empassar-nos que hi ha una porta a l’espai que ens estira enrere.

No, el problema no és que treballadors com Rodri hagin de jugar més de 60 partits en una temporada, 5.465 minuts, gairebé 4 dies ininterromputs cada any; el problema no és que amb la Lliga, la Copa del Rei, la Supercopa, la Champions, la Supercopa d’Europa, la UEFA Champions League o la UEFA Europa League, l’Eurocopa, el Mundial de la FIFA, les Olimpíades, el Campionat Mundial de Clubs... un jugador de l’elit futbolística no deixi d’anar de bòlit i posi el seu cos al límit, el problema és signar un contracte amb el diable.

Apel·lar, després, al Proletarier aller Länder, vereinigt euch!, si no és cinisme, fa pena.