Opinió

Més que un partit

El títol amb què encapçalem aquest arti­cle no és ori­gi­nal. L’hem man­lle­vat de la crònica d’un par­tit de fut­bol entre l’URSS i Cata­lu­nya que va publi­car aquest mateix diari el 10 de juny del 1976. Es trac­tava del pri­mer que jugava la selecció naci­o­nal després de la mort del dic­ta­dor, però els orga­nit­za­dors també des­ta­ca­ven “la sig­ni­fi­cació que aquest encon­tre pot tenir quant a l’apro­pa­ment de dos països encara molt des­co­ne­guts entre ells”, Cata­lu­nya i l’URSS. L’equip català estava for­mat, majo­ritària­ment, per juga­dors del Barça i de l’Espa­nyol; però també n’hi havia del Sant Andreu, el Nàstic i el Ter­rassa. I incloïa tant juga­dors que havien nas­cut aquí com d’altres que feia molt pocs mesos que eren a Cata­lu­nya. D’entre aquests n’hi havia alguns de des­ta­cats, com ara Johan Cruyff i Johan Neeskens. Però, sor­pre­nent­ment, el més aplau­dit de tots va ser Car­los Hum­berto Cas­zely, un davan­ter de l’Espa­nyol que era cone­gut amb el sobre­nom d’El gerent o El rei del metre qua­drat. Es trac­tava, tal com va obser­var el cro­nista de l’Avui, del “pri­mer cop que al Camp Nou s’aplau­dia un juga­dor de l’Espa­nyol”.

El par­tit no va ser exces­si­va­ment vistós. “La resur­recció de la selecció cata­lana no va com­plaure massa”, es podia lle­gir a l’inici de la crònica que va escriure Josep Playa. El joc dels cata­lans era “massa lent”, mal­grat comp­tar amb una mitja for­mada per Sol­sona, Mar­cial i Neeskens. I aquesta len­ti­tud va faci­li­tar molt la feina a l’equip soviètic. La segona part encara va resul­tar més enso­pida. Cruyff i Mar­cial van ser subs­tituïts i el joc dels cata­lans es va tor­nar més pre­vi­si­ble, fins al punt que gai­rebé no va acon­se­guir inqui­e­tar la por­te­ria contrària. Per aca­bar-ho d’ado­bar, poc després de la represa, Mak­si­nenkov va acon­se­guir el gol de l’empat. Ni el joc ni el resul­tat, doncs, van com­plaure els espec­ta­dors.

La gent tam­poc va res­pon­dre amb gaire entu­si­asme i, de fet, no es va omplir ni la mei­tat de la capa­ci­tat del Camp Nou. Tot i això, el par­tit tenia un sim­bo­lisme espe­cial i els que van anar-hi ho van posar de mani­fest des de l’inici. La Banda Muni­ci­pal de Bar­ce­lona va ani­mar la prèvia del par­tit i la mitja part. Pri­mer va inter­pre­tar l’himne soviètic i el públic el va rebre “amb cor­te­sia”. Després va venir el torn de La santa espina i va haver-hi “una tre­menda ovació”. Els sega­dors estava pro­hi­bit i aquest himne va actuar com a subs­ti­tu­tiu. Però el canvi no va agra­dar gaire a les auto­ri­tats fran­quis­tes que hi havia a la llotja i van orde­nar a la poli­cia que es posés a tocar la Marxa reial. El remei, però, va ser pit­jor que la malal­tia, perquè la gent el va rebre amb “una xiu­lada força soro­llosa”.

Durant tot el par­tit, el públic no va dei­xar d’ani­mar l’equip, ja fos amb crits de “Cata­lu­nya, Cata­lu­nya!” o can­tant L’estaca de Lluís Llach. La gent feia one­jar un munt de ban­de­res cata­la­nes i també hi havia dues pan­car­tes molt expres­si­ves. En una d’aques­tes es podia lle­gir el lema de la Marxa per la Lli­ber­tat, “Poble català, posa’t a cami­nar” i en l’altra es dema­nava “Lli­ber­tat i amnis­tia”. Per cert, la ira de les auto­ri­tats fran­quis­tes per la xiu­lada a l’himne espa­nyol va ser con­si­de­ra­ble. Una vegada aca­bat el par­tit, el pre­si­dent del Barça, Agustí Mon­tal, va haver de donar expli­ca­ci­ons, però qui va pagar els plats tren­cats va ser el secre­tari gene­ral del club, Joan Gra­na­dos, que va haver d’anar a la comis­sa­ria de poli­cia. Un mes després, el van mul­tar amb 100.000 pes­se­tes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)