La setmana dels infinits
Tenia vuit anys i la mainada d’aquell temps canviàvem el 7 de Rexach pel 9 de Cruyff, l’heroi del 0-5 al Bernabéu i de la primera lliga després de 14 anys inacabables de sequera blaugrana. Els Reis em van portar pantalons, mitjons, botes i la preceptiva samarreta, però sense cap nom estampat. No sé qui va capgirar aquell 9 perquè fos un 6, però el vam girar.
El talent sempre marca la diferència però no és l’únic element diferencial. Johan Neeskens no tenia la màgia de Cruyff. Segur que la volia –qui no la voldria?– però no la necessitava perquè acumulava la resta d’atributs que desitja un futbolista: físic, exuberància, generositat, sentit d’equip, capacitat d’aglutinar i relligar. Johan II era un tresor. Un Gavi, un Fermín de fa mig segle, aquell jugador que val tant pels intangibles com pel que les dades poden objectivar, la persona humana que no pujarà a l’altar dels déus tot i que el seu esforç sí que és sobrehumà. Una llegenda ídol del barcelonisme, prou gran per infligir una rebregada a Núñez i aixafar-li (sense voler) la celebració de la recopa de Basilea en el plebiscit de la plaça de Sant Jaume quan el president havia decidit que l’holandès (ara neerlandès) faria les maletes per fer lloc a Simonsen.
Neeskens, les seves patilles i els cabells llargs també eren la imatge de l’Europa lliure i resplendent contraposada a la gomina i els bigotis de falangista de l’Espanya fosca i casposa que havia recelat del Montal més insubmís i, en canvi, no s’incomodava amb la catalanitat de boca petita de Núñez. Johan II representava un ideal per als catalans del tardofranquisme. I a la mainada que érem patates amb la pilota als peus ens oferia un ídol alternatiu més terrenal, planer i accessible que Cruyff.
Neeskens no va tenir un comiat del Barça com el que va gaudir Andrés Iniesta l’any 2018: acte privat i bany de masses al Camp Nou tot enlairant el trofeu de campió de lliga, tot en 48 hores. Alguna cosa ha après el club, que, tot i tenir pendent de tancar el capítol de Messi, ja no maltracta sistemàticament les seves llegendes en l’hora dels adeus. Ara Iniesta, el Màgic Andrés, s’acaba de retirar als 40 anys amb el mateix posat que tenia el nen de 12 anys que el 1996 aterrava des de Fuentealbilla: sense estridència, sense arracades, sense tatuatges en la seva pell gusiluz. La llum de Don Andrés s’activa combinant l’excepcionalitat futbolística amb una naturalitat personal espaterrant que també deriva en excepcional de tan infreqüent com és entre l’elit futbolística. Les criatures que s’han emmirallat en Iniesta no hauran estat tan cool, guai, fashion... –m’és igual si són anacronismes, ja m’heu entès– com els enlluernats per tants coetanis superbs, distants i narcisistes –també em deveu entendre–, però segur que han crescut esportivament saludables i personalment vinculats a una escala de valors positiva.
Iniesta i Neeskens, dos migcampistes de perfils futbolístics molt distants, dos nom que són patrimoni del Barça, dues llegendes infinites com el dorsal 8 del manxec quan es tomba. L’un no ha estat reconegut prou en vida i des d’aquesta òptica el barcelonisme ja ha fet tard. L’expectativa sobre Iniesta és que, un cop decidit que vol prosperar com a entrenador, aconsegueixi triomfar sense deixar de ser planer, proper, contingut, harmònic... en definitiva, excepcional.
Notícies
Dijous,14 novembre 2024