La Nations com a paradigma

Només fal­tava la culle­rada d’un Luis de la Fuente cada cop més alli­be­rat, qui sap si perquè se sent inflat pels resul­tats o amb prou bagatge per apli­car un to més pro­vo­ca­dor que mesos enrere, ara que n’hi ha que ja han obli­dat els aplau­di­ments a Rubi­a­les. Després d’una reflexió anacrònica i impròpia de qui entrena un fut­bo­lista del talent de Lamine Yamal que els rivals fre­nen amb fal­tes –“un amic em deia: què voleu, que els facin petons?”–, el selec­ci­o­na­dor espa­nyol, en ple debat sobre la satu­ració de par­tits, avi­sava que ni el fet de tenir la clas­si­fi­cació garan­tida per a la final a qua­tre de la Nati­ons Lea­gue l’ani­marà a fer rota­ci­ons en les pròximes cites: “Que volem ser pri­mers! Que això és la selecció espa­nyola! Que això no són par­tits de la comu­ni­tat de veïns!”

No, no ho són. Aquests par­tits són els amis­to­sos que es com­bi­na­ven amb els de clas­si­fi­cació per a mun­di­als i euro­co­pes i que per­me­tien ampliar el ven­tall de les opor­tu­ni­tats. Pro­ves con­ver­ti­des ara en una com­pe­tició més, afe­gida amb calçador, com si no estigués tot prou satu­rat. Una com­pe­tició amb grups, punts, clas­si­fi­ca­ci­ons i fase final. Una com­pe­tició que està molt lluny d’asso­lir l’esta­tus dels grans cam­pi­o­nats, però és que no hau­ria ni d’exis­tir. La Nati­ons com a para­digma del des­propòsit. Les lli­gues es quei­xen de la FIFA, una de les grans cul­pa­bles si no la que ho és més, però tam­poc hau­rien d’obli­dar que for­men part del nyap. De tant xuclar la mame­lla, l’asse­ca­ran.