Cauen com mosques!

Al Girona, per boca del seu entre­na­dor i la par­cel·la espor­tiva coman­dada per Qui­que Cárcel, fa set­ma­nes que avi­sen que el prin­ci­pal temor que tenen per aquesta tem­po­rada històrica del club és la gestió dels minuts i les rota­ci­ons que s’han de fer obli­gatòria­ment dels juga­dors. Un esce­nari des­co­ne­gut pel mateix Míchel Sánchez, que s’ha impo­sat aquest aspecte com un repte a nivell pro­fes­si­o­nal. Fer que l’equip rut­lli a la per­fecció, faci un bon joc i acon­se­gueixi bons resul­tats men­tre entre par­tit i par­tit hi ha més de dos, tres o qua­tre can­vis de cro­mos en els onzes ini­ci­als està a l’abast de poques plan­ti­lles i a can Girona saben que, com a mínim enguany, serà una fita com­pli­cada d’asso­lir. Si hi sumem que la plan­ti­lla ha aug­men­tat en pro­fun­di­tat res­pecte al curs pas­sat però que, a còpia de per­dre pun­tals amb la incor­po­ració d’onze cares noves, tot aquest procés es fa costós, amb un calen­dari ter­rorífic que et fa jugar al més alt nivell cada tres dies. Si això és insos­te­ni­ble per equips com el Barça o el Madrid, que veuen com els seus pre­pa­radíssims juga­dors es lesi­o­nen de gra­ve­tat –els dos més grans fa anys que patei­xen dues o tres lesi­ons d’encre­uats, la pit­jor per als fut­bo­lis­tes–, ima­gi­nin per clubs com el Girona, que han vist com la feina a tots els nivells es doblava, els fronts oberts es mul­ti­pli­ca­ven i la gestió de la nova dimensió, com als fut­bo­lis­tes, els atro­pe­lla una vegada rere l’altra. Els juga­dors es tren­quen, l’equip se’n res­sent, l’espec­ta­cle dis­mi­nu­eix.