Quatre dies abans de l’assemblea de compromissaris, l’excandidat a la presidència del Barça Víctor Font vaticinava que l’herència de Laporta podia ser fins i tot pitjor que la de Bartomeu, i demanava als socis que ho podien fer, que votessin no als comptes. Tres dies abans de l’assemblea, la petició de tombar els comptes era un dels punts d’un manifest conjunt que firmaven, amb la plataforma de Font, diversos grups d’opinió de l’entorn blaugrana. Entre ells, el Som un Clam, amb Joan Camprubí al capdavant, que afirmava que el Barça està en perill d’extinció en una presentació en societat del grup que van programar per dijous, dos dies abans de l’assemblea. Aparicions, accions, gestos, aliances, una mena de correm-hi tots per complicar l’examen de dissabte a la junta. A l’hora de la veritat, ni pessigolles, vist el desenvolupament i els resultats. Les discrepàncies de l’auditor sobre els comptes presentats per la directiva hi afegien incertesa, però tampoc van reflectir càstig. L’assemblea, com de fet és tradició, va avalar els comptes presentats, i de manera incontestable. Una altra cosa, és clar, és el paper que els estatuts del club atorguen als compromissaris, l’escassíssima representativitat d’aquestes assemblees respecte a la massa social de l’entitat; però, presencials o telemàtiques, aquest és un mal que ve de lluny.

Naturalment, que els compromissaris aprovin els comptes no vol dir que tot siguin flors i violes ni que el club hagi passat d’una economia al límit a estar sanejat. Ni de bon tros. L’embolic amb els impagaments al voltant de Barça Studios, el presumpte negoci de futur que ara mateix no és negoci, s’arrossega i s’arrossegarà. Hi ha més punts susceptibles de conflicte i debat en els números presentats i aprovats, també els del pressupost 2024/25, que preveu un benefici net de 5 milions d’euros, res que permeti començar a eixugar deute, penalitzat el club encara pel fet de jugar al Lluís Companys. I aquí és on hi ha un dels grans capitals de la directiva. El retorn al Camp Nou. S’acabi fent efectiu a final d’any, al febrer o a l’abril, serà la gran obra del segon mandat de Laporta, de qui no es pot negar la valentia d’afrontar un projecte tan gegantí com agosarat. I l’anhelada i cada cop més propera tornada a casa s’afegeix, no ho oblidem pas, al potencial esportiu d’un equip que, malgrat els obstacles que ha anat acumulant, limitadíssim en el mercat i castigat amb les lesions, ha fet revifar la il·lusió. Un equip recapitalizat amb jugadors joves del planter, el pal de paller que no hauria de perdre mai el Barça. Un equip amb un entrenador que, amb serenor, coherència i disciplina, s’ha guanyat un aterratge òptim i prometedor guiant un grup que transmet confiança, convicció i talent, amb jugadors que semblaven amortitzats i desgastats i que són ara frescor i alegria.

Masia, Flick i nou Camp Nou. El full de ruta de Laporta, que amb els comptes aprovats guanya tranquil·litat, guanya aire, guanya relat. Camí planer cap a la reelecció. O, com a mínim, per aspirar-hi com a favorit. Ara mateix, l’horitzó més proper afavoreix el discurs del president i dificulta les expectatives dels opositors. És clar que les eleccions no són fins al 2026, i en un club com el Barça fa de mal dir el nombre i la dimensió dels capítols que queden per viure fins a arribar-hi.