Escopim a la cara de la mesura perquè estem farts que l’objectivitat periodística fos el terreny per maquillar subjectivitats desesperants, nits de tristesa guardades per fascicles a les golfes de la desmemòria, autoestimes ferides per un present sense esperança, joves aficionats envellits abans d’hora: el record com única arma de recordar qui vols ser.

Per això vam acabar el partit del Bayern com adolescents desbocats una nit de sant Joan, amb l’orgull romàntic campant sense brides pel nostre subconscient, amb l’amor declarat cap aquest policia retirat de Heildelberg que ens ha tret de la merda com si fos Clint Eastwood ajusticiant un saloon amoral on maltracten prostitutes.

A partir d’aquí, arribem al Bernabéu amb la cautela del català comú, d’aquell tenim finançament singular però sabem que a Madrid hi ha contextos difícils de controlar, però alhora, amb l’orgull d’enfrontar-nos a un club estat amb els nebots de secundària, d’encarar un àlbum de cromos amb els cosins que dinen ràpid per jugar a futbol a la plaça, o sigui, de poder posar de genolls els Vinícius, Mbappé, Bellingham i demés d’Space Jam amb els nostres Paus, Marcs, Gerards, Lamines, Alejandros i col·legues diversos que podrien ser dibuixats per la Pilarín mentre van de viatge de final de curs a Menorca. La satisfacció de vèncer el poder establert amb la revolució de la gent normal.

Així doncs, avui estem més nerviosos que de costum, anem caminant sense rumb esperant que amb el moviment els minuts passin més ràpid, visualitzem una i altra vegada com els padrins Iñigo, Raphinha i Robert saltaran a mode d’Athos, Aramis i Porthos per protegir els seus d’Artagnans de la sordidesa del Bernabéu, i en definitiva, gaudim d’aquella certesa fàcil de demostrar: la possibilitat de tornar a ser feliç és més excitant que la pròpia felicitat.