Opinió

Flick: Laporta és insuperable quan no pensa

La felicitat no esperada és la més salvatge de totes, la que t’arriba quan deambulaves per carrers bruts d’una ciutat sense rostre, la que apareix una nit sense poesia amb una veu que et parla del per sempre, o sigui, la que un senyor madur de Heidelberg fa entrar dins teu mentre trenca la porta de la desídia amb una patacada: la plenitud de trobar el paradís perdut quan el creies extraviat del tot.

En aquesta catarsi col·lectiva hi entra l’enèsima intuïció d’un Laporta pletòric quan s’allibera de les brides racionals a l’hora d’escollir qui ha d’anar a la banqueta, per tant, quan abraça Rijkaard, Guardiola i Flick totalment aliè a la fredor de l’entorn, o quan envia la seva gent a Londres a conèixer l’alemany perquè es veu amb possibilitats reals de no ser el president del nou Camp Nou: Laporta és insuperable quan deixa de banda el populisme emotiu d’arrel nuñista i entra a l’espai intuïtiu de la no justificació.

Així doncs, l’home que li donarà la reelecció està lluny del gest alternatiu de Rijkaard o el posat d’estudiant perfecte de Guardiola, i és que aquesta vegada Laporta l’ha clavat trobant un senyor madur, estable, amb el sobreprès necessari per seguir essent atractiu a ulls forans, sense complexos personals i sense necessitat de reivindicar-se davant de ningú, un home amb posat de policia d’homicidis retirat que havia decidit passar els darrers dies laborals en oficines d’admissions però que, per una vocació difícil de negociar, decideix aparcar la rutina burocràtica mentre torna al carrer per prendre un cas sense solució, un home que arriba a casa, menja pizza freda amb cervesa d’importació i abraça la dona mentre miren una pel·lícula de Hugh Grant, però que a soles, quan la parella va de cap de setmana a Heidelberg a veure la seva mare enviudada, s’aprèn de memòria el diàleg final de Clint Eastwood entrant al saloon de les prostitutes; en definitiva, un home que aspira a tenir la vida comuna de qui no es creu extraordinari, un home de gustos terrenals amb vocació d’eternitat: la revolució de les persones que són excel·lents des de la normalitat.

A partir d’aquí, veurem com acaba la temporada, però aquest home ens ha curat els traumes de Liverpool i Lisboa amb una setmana, ens ha fet creure capaços de pujar l’Everest fent el pi, de dir-te t’estimo sense que em tremolin les cames, de parlar de Messi com un passat adorat però superat, de ser feliços de nou des de la reivindicació del ser, de caminar per Europa sense paraigües foradats, d’abandonar les barres dels perdedors que intenten seduir a través de la tendresa de la derrota i, sobretot, de creure que parar una estona les nostres vides per veure un partit del Barça val la pena, i tot, gràcies a la intuïció totalment irracional d’un Laporta que més d’un dia es deu haver penedit de no haver-la deixat córrer abans quan tenia Flick com a primera i única prioritat.

En definitiva, la vida és prou cínica per no gaudir d’aquestes setmanes on som enveja i admiració alhora, uns dies on els nostres fills s’han pogut reconciliar amb la seva vocació blaugrana, i on, la veritat, quan ningú em llegeix, recordo aquell cap de setmana a Heidelberg on vam refregar els nostres vint pels seus carrers nevats, les nostres esperances ingènues per la seva universitat mentre parlàvem dels textos que no enteníem de Heidegger, tot ignorant, amor meu, que les coses ens haurien anat millor si haguéssim vist qui era el personatge a seguir d’aquella ciutat on et vaig estimar fort sense dir-te t’estimo: Hansi Flick.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)