L’indesitjable Vinícius
Té raó, Vinícius. La UEFA no està preparada. Ni la UEFA ni ningú. No estem preparats per aguantar l’infantilisme narcisista de qui va més enllà de creure que el futbol pivota al seu voltant. Ayuso proclama que Madrid és Espanya, Vinícius està segur que ell és el futbol.
Vinícius és un jugador ideal per al Madrid. Digníssim successor, en versió corregida i augmentada, de Cristiano Ronaldo. Corregida i augmentada perquè mentre el portuguès no passava de ser un fanfarró, un xuleta amb ínfules, un macarra de barra de bar, Vinícius hi afegeix una pulsió provocadora irrefrenable, constant.
Vinícius és un indesitjable. Ho és per als jugadors rivals, als quals intenta provocar de paraula i d’obra. És el campió de les rebolcades per entrades pròpies del joc, del trash-talking per treure de polleguera el seu defensor i intentar que s’escapi alguna empenteta a la qual reaccionar fingint haver rebut una agressió per provocar una expulsió del rival.
És un indesitjable per als àrbitres. Els sotmet a una pressió com cap altra estrella mundial –dels que sí que tenen un palmarès que tira d’esquenes– gosa fer. I no li va malament perquè comença a tenir butlla i en 11 partits només ha vist 4 targetes grogues. Per descomptat, cap de vermella.
Que les aficions rivals s’acarnissin contra l’estrella del rival és fins a cert punt comprensible, però si a més s’encara a la grada, l’escridassa, gesticula i provoca posant-se la mà a l’orella, la reacció és imparable. Ser un indesitjable no justifica cap insult racista, però Mbappé, Tchouameni, Mendy, Rüdiger, Militão, Alaba, Bellingham, Camavinga o Rodrygo no provoquen i no en reben.
Vinícius seria un indesitjable fins i tot per al Madrid si no fos que el mateix club i el seu president es deixen arrossegar per les criaturades del brasiler i en lloc de corregir-lo i guiar-lo –Ancelotti ja el deixa per impossible– li riuen les (des)gràcies i tots junts són atrapats pel fang. No és novetat perquè en l’etapa de Mourinho el Madrid va assolir unes cotes d’histrionisme demencials, però l’entrenador portuguès era el tòtem, l’antídot contra el millor Barça de la història, i ara la correlació és la inversa. La negativa de Vinícius a viatjar a París quan va saber que no seria Pilota d’Or podria haver quedat com una rebequeria més –el seu mestre Cristiano també ho feia– però la decisió del club de no enviar-hi ningú és autodestructiva. Ho és perquè la UEFA en prendrà nota, perquè el club senyor queda a l’alçada del betum, perquè als patrocinadors no els agrada no poder presumir en els escenaris de més glamur i, sobretot, perquè el missatge letal que propaga la plantada de dilluns és que qui mana en el Madrid és Vinícius. I mana tant que, rendits al poder de la seva estrelleta i per tal que el seu ego no pateixi, el Madrid (escollit millor club) i Ancelotti (millor entrenador) renuncien a recollir els seus guardons. Cristiano Ronaldo s’estimulava més si derrotava Messi en una Pilota d’Or que en una final i el seu hereu –el madridisme critica Mbappé però no Vinícius– va pel mateix camí. Que bé, per ells faran...
No estem prou preparats per aguantar Vinícius. Potser excepte Gavi, quatre anys més jove i capaç de parar-li els peus just allà on Vinícius se sent invulnerable, emparat. Com dissabte passat al Bernabéu.
