La felicitat del més modest

L’Europa, el Sant Andreu i l’Olot van viure dime­cres un ves­pre ple d’emo­ci­ons. De feli­ci­tat. D’orgull, després de superar la pri­mera eli­mi­natòria de la copa con­tra un equip dues cate­go­ries supe­ri­ors, tot espe­rant ara que un club de pri­mera visiti el seu camp i, el més impor­tant, que puguin fer una caixa sucu­lenta per tal d’aju­dar les arques de l’enti­tat, en cate­go­ries com la segona FEF, sem­pre aguan­tant-se d’un fil, si és que es volen fer bé les coses. L’Europa va superar l’Alba­cete al Nou Sar­de­nya; el Sant Andreu, el Mirandés al Narcís Sala, i l’Olot, el Còrdova al muni­ci­pal. Tres clubs amb deno­mi­na­dors comuns. Tres clubs que tenen una missió i uns valors des­ti­nats a l’obra social i a fer ser­vir el fut­bol com a alta­veu o trans­mis­sor de les cau­ses jus­tes, anti­xenòfobs, anti­fei­xis­tes i ferms defen­sors de la diver­si­tat, de la inclusió de tots els públics i soli­da­ris amb enti­tats de la zona que tre­ba­llen amb els qui tenen menys opor­tu­ni­tats. Tres clubs que gau­dei­xen d’una salut de ferro en els dar­rers anys gràcies a la seva massa social fidel que, amb més o menys èxit, inten­ten poblar les gra­de­ries dels seus esta­dis –habi­tu­al­ment tots per damunt dels 1.000 espec­ta­dors, un èxit en el semi­pro­fes­si­o­na­lisme–. Tres clubs amb sen­tit de per­ti­nença a Cata­lu­nya i la cata­la­ni­tat que repre­sen­ten el fut­bol modest com ningú. Tres clubs que fan bé les coses i, segu­ra­ment per això, els costa molt més for­mar plan­ti­lles, tan­car pres­su­pos­tos i aca­bar els cur­sos sense deure ni un cèntim a ningú.