A Girona, aquest any era el de la il·lusió i estem en una situ­ació de neu­rastènia incom­pren­si­ble. Cada set­mana tenim tres par­tits, una lesió i una polèmica extra­es­por­tiva. Vam començar amb la puja de la quota dels abo­na­ments i els pro­ble­mes d’estoc de samar­re­tes. Després va venir el des­con­cert en veure que de totes les obres que s’han fet a Mon­ti­livi, cap és per a la como­di­tat de l’abo­nat. En aca­bat va venir el sor­teig de les entra­des de Cham­pi­ons i quan ens hi estre­nem, hem de par­lar del col·lapse a l’hora d’acce­dir a l’estadi i de la grada mig buida en el moment de l’himne. Les entra­des rega­la­des con­tra l’Sla­via, la con­vo­catòria de Fer­ran Ruiz per la copa i els preus desor­bi­tats del par­tit con­tra el Liver­pool en són les dar­re­res. Dis­gus­tar l’abo­nat és la pit­jor de les estratègies per a un club com el nos­tre. L’èxit va i ve, però els fidels hi som sem­pre, a tot i a totes.

Aquests pro­pi­e­ta­ris han esta­bi­lit­zat el club i l’han fet créixer com mai, això és cert, però la gestió d’aquest any no la puc aga­far per enlloc. Crec que és el moment que el club s’expli­qui públi­ca­ment, entomi els mea culpa que li per­to­quin, intenti esme­nar els errors, i segur que la majo­ria dels socis ho dei­xaríem tot enrere i tor­naríem a par­lar només de fut­bol i de la sort que tenim de ser on som. No tinc cap espe­rança que això passi, però em sem­bla que em tocava escriure-ho aquí. A l’equip només vull dir-li una cosa: passi el que passi, “mai cami­naràs sol”.