La pilota no ha parat de rodar ni de botar. És increïble. El País Valencià immers en una tragèdia sense precedents, i la pilota no ha deixat de rodar ni de botar. Ni un sol dubte, ni un sol plantejament dels organitzadors de les màximes competicions esportives del país. La pilota ha de rodar i de botar, passi el que passi. Minuts de silenci en tots els partits que, més que una mostra de solidaritat, es van convertir en un complir de compromís i en una vergonya per molts dels que, estant al camp de joc o a la graderia, sabien perfectament que allò no era correcte. Davant desgràcies excepcionals, decisions excepcionals. No han estat a l’alçada. Sabem que l’esport professional és un negoci. De molts milions. Amb molts interessos. I les prioritats han quedat clares. No han volgut ni tapar-se les vergonyes dignament. Deia Javier Tebas, president de La Liga de futbol, que el millor missatge era “no parar, estar a la primera línia en els nostres llocs de treball com tots els treballadors de la resta de sectors”. Mare meva! Ara compararem un futbolista amb un lampista. Res d’aprofitar el ressò mediàtic que té La Liga per constatar que el que ha passat sobrepassa qualsevol fet natural que hàgim viscut en aquest segle a l’Estat espanyol. Res de ser altaveu de les víctimes. Res de ser transmissors de la necessitat d’abocar esforços en uns ciutadans que ho han perdut tot. Quina vergonya. El futbol, demostrant de manera fefaent que sí, que és l’opi del poble. I està encantat de ser-ho.

A l’altra banda, entrenadors, jugadors i aficionats, en la seva pràctica totalitat, reconeixent que era un error. Que el futbol no viu aïllat d’aquest món. Que la humanitat, sempre, ha de passar al davant dels drets d’emissió i de la publicitat. Una inusual unanimitat en un món tan competitiu com és l’esport. Tenint en compte les complicacions que pot suposar la suspensió d’una jornada esportiva, res és comparable als fets que han succeït al País Valencià. Absolutament res. El futbol, i l’esport en general, han perdut una oportunitat per baixar del pedestal i aterrar al món dels mortals. Una decepció per a molts.

Però enmig d’aquesta fredor davant la tragèdia també hem viscut moments de tristesa, de llàgrimes, de sentida solidaritat en jugadors i jugadores, tècnics i directius de clubs. Alguns, tocats directament per la catàstrofe, perquè són d’allà, hi tenen familiars, amics i coneguts. Molts d’ells, arremangant-se i agafant el seu vehicle, carregat de menjar i estris de neteja, per sumar-se al voluntariat que dia sí, dia també, neteja els carrers dels municipis de l’Horta Sud. Protagonistes que també hem de valorar, que trenquen amb aquest estereotip de l’esportista professional que no s’implica amb el que passa al seu voltant. També n’hi ha, d’aquests. I n’hem de parlar tantes vegades com faci falta.

Però, malgrat tot, la pilota no ha parat de rodar i de botar. I tots sabem que hauria d’haver parat. Un cap de setmana, tan sols. Però havia de parar. Per dignitat. Per autèntica solidaritat. Per fer d’altaveu de la tragèdia. Per promoure l’ajuda. Per reconèixer que el que ha passat sobrepassa qualsevol tragèdia que puguem recordar. Però la pilota no ha parat de rodar ni de botar. No ha parat de rodar ni de botar. I cal repetir-ho tantes vegades com faci falta.