Pràcti­ca­ment ningú ho va com­prar quan es va pro­po­sar. Era molt difícil ima­gi­nar que una lli­gueta de 36 equips en què cada equip només s’enfron­ta­ria a vuit rivals pogués fun­ci­o­nar, però la com­pe­tició s’ha tor­nat molt més emo­ci­o­nant a la vegada que per­met gau­dir de par­tits de molt més nivell. Alguns altres amb menys, cert, però en menor mesura. Ara, a la lli­gueta, és evi­dent que hi ha equips amb un calen­dari molt més asse­qui­ble que altres. Però que no hi havia dese­qui­li­bris abans? O era el mateix un grup amb el PSG, el Dort­mund, el Milan i el New­castle que un amb el Manc­hes­ter City, el Leip­zig, el Young Boys i l’Estre­lla Roja? La sort o la desgràcia en el sor­teig de la pri­mera fase hi era i hi con­ti­nua sent, així que no és un greuge com­pa­ra­tiu del nou for­mat. Al con­trari. Ara ningú es pot rela­xar ni un sol par­tit. I si no que ho diguin a l’Aston Villa, líder fins que la der­rota d’aquesta jor­nada l’ha fet caure a la vui­tena posició. S’han aca­bat aquells par­tits de la fase de grups en què es podia jugar amb el carro del peix després d’haver gua­nyat qua­tre par­tits. Si ara passa, és perquè la feina s’haurà fet, segu­ra­ment, en set par­tits i havent jugat con­tra rivals de més enti­tat. Falta veure com fun­ci­o­nen els encre­ua­ments, que pro­me­ten emo­ci­ons majúscu­les, i és que una cosa sí que és certa: aca­bar pri­mer a la lli­gueta t’asse­gura poca cosa més que evi­tar-te una eli­mi­natòria, ja que ara mateix el Liver­pool, líder, es podria tro­bar amb el Bayern o el Madrid als vui­tens. Està tot dit.