De tots els esports haguts i per haver no n’hi cap de tan fotogènic com els de mun­ta­nya. Esta­rem d’acord que la foto­gra­fia espor­tiva és d’una gran bellesa. Ja sigui a través de les ins­tantànies d’un davan­ter enca­rant la por­te­ria, d’un ten­nista esforçant-se per arri­bar a una pilota impos­si­ble o d’un pilot de motos que des­a­fia les lleis de la física tom­bant-se en un revolt, la foto­gra­fia espor­tiva ens ofe­reix imat­ges de gran plas­ti­ci­tat i dina­misme. I qui diu la foto­gra­fia diu també les gra­va­ci­ons en vídeo. Els esports de mun­ta­nya, però, a més de tot això hi afe­gei­xen allò tan tro­nat en el peri­o­disme del “marc incom­pa­ra­ble”, un entorn pri­vi­le­giat i únic que no iguala cap altre esce­nari espor­tiu. Per això –i per la capa­ci­tat que té el gènere de retra­tar històries molt huma­nes– s’explica la pro­fusió de fes­ti­vals de cinema de mun­ta­nya arreu del món. Heu sen­tit que hi hagi un fes­ti­val de cinema de bàsquet? O un d’atle­tisme? O de natació? Oi que no? Doncs ja som al cap del car­rer.

Per aquest motiu és un pri­vi­legi que a Cata­lu­nya tin­guem un fes­ti­val de cinema de mun­ta­nya que és con­si­de­rat entre els més pres­ti­gi­o­sos del món. Es fa a Torelló, i la pro­pera edició, la 42a, tindrà lloc entre el 15 i el 24 de novem­bre. Es tracta d’un esde­ve­ni­ment a l’alçada de la llarga i rica tra­dició que els esports de mun­ta­nya han tin­gut a casa nos­tra. La seva vocació és inter­na­ci­o­nal, i per aquest motiu hi han pas­sat alguns dels millors alpi­nis­tes i esca­la­dors de la història, però també hi tenen pro­ta­go­nisme els màxims espe­ci­a­lis­tes del país.

El cinema de mun­ta­nya, a més de ser tan fotogènic, té una altra par­ti­cu­la­ri­tat. És trans­ver­sal. Pot agra­dar a tot­hom. Al qui té el cul pelat d’esca­lar pics, però també al més llec en la matèria. Perquè retrata històries èpiques, grans fra­cas­sos, èxits i tragèdies. Perquè, d’alguna manera, les històries de mun­ta­nya són un reflex de la vida. Per això val la pena acos­tar-se d’aquí a uns dies a la vila oso­nenca i gau­dir del visi­o­na­ment d’alguna de la cin­quan­tena de pel·lícules a con­curs, de temàtiques vari­a­des i produïdes arreu del món.

Fent una gar­be­llada ràpida a la pro­gra­mació, em cri­den l’atenció alguns dels tre­balls pre­sen­tats, com ara Obrint camí. Kang­tega 84, del català Miquel Pérez, que s’estrena a Torelló. La pel·lícula narra una fita històrica del nos­tre alpi­nisme perquè segueix l’evo­lució de sis alpi­nis­tes cata­la­nes que el 1984 van pro­ta­go­nit­zar la pri­mera expe­dició euro­pea exclu­si­va­ment feme­nina a l’Himàlaia. També hi ha lloc per a les acti­vi­tats d’elit només a l’abast d’uns pocs esco­llits, com la que retrata Yan­nick Bois­se­not a Deep­fre­eze, que segueix l’evo­lució dels esca­la­dors Patrick Gabar­rou i Hervé Bou­vard en l’ascensió hiver­nal (amb tem­pe­ra­tu­res de -24º) a la Direc­tis­sime de la punta Walker, una de les grans cares nord del Alps. També m’enlla­mi­nei­xen dues pel·lícules amb pro­ta­go­nis­tes de la ter­cera edat. Un és el nos­tre incom­bus­ti­ble Jordi Pons, que a Jordi Pons. Quan els records pesen més que les espe­ran­ces, diri­gida per Jaume Alta­dill, repassa la seva tra­jectòria en el marc d’una ascensió al Monch (4.099 m), als Alps suïssos, que va fer amb 90 anys. L’altre és l’esca­la­dor aus­tralià Ian Elli­ott, que a Ian, de Matt Rai­mondo, demos­tra com amb 72 anys encara es poden por­tar a terme esca­la­des de gran com­ple­xi­tat tècnica.

Val la pena fer un cop d’ull al car­tell del fes­ti­val. Hi tro­ba­reu, també, pel·lícules de caire antro­pològic, per­fils de grans esca­la­dors i retrats de llocs remots de la Terra. Feu-me cas per una vegada i acos­teu-vos a Torelló.