De tots els esports haguts i per haver no n’hi cap de tan fotogènic com els de muntanya. Estarem d’acord que la fotografia esportiva és d’una gran bellesa. Ja sigui a través de les instantànies d’un davanter encarant la porteria, d’un tennista esforçant-se per arribar a una pilota impossible o d’un pilot de motos que desafia les lleis de la física tombant-se en un revolt, la fotografia esportiva ens ofereix imatges de gran plasticitat i dinamisme. I qui diu la fotografia diu també les gravacions en vídeo. Els esports de muntanya, però, a més de tot això hi afegeixen allò tan tronat en el periodisme del “marc incomparable”, un entorn privilegiat i únic que no iguala cap altre escenari esportiu. Per això –i per la capacitat que té el gènere de retratar històries molt humanes– s’explica la profusió de festivals de cinema de muntanya arreu del món. Heu sentit que hi hagi un festival de cinema de bàsquet? O un d’atletisme? O de natació? Oi que no? Doncs ja som al cap del carrer.

Per aquest motiu és un privilegi que a Catalunya tinguem un festival de cinema de muntanya que és considerat entre els més prestigiosos del món. Es fa a Torelló, i la propera edició, la 42a, tindrà lloc entre el 15 i el 24 de novembre. Es tracta d’un esdeveniment a l’alçada de la llarga i rica tradició que els esports de muntanya han tingut a casa nostra. La seva vocació és internacional, i per aquest motiu hi han passat alguns dels millors alpinistes i escaladors de la història, però també hi tenen protagonisme els màxims especialistes del país.

El cinema de muntanya, a més de ser tan fotogènic, té una altra particularitat. És transversal. Pot agradar a tothom. Al qui té el cul pelat d’escalar pics, però també al més llec en la matèria. Perquè retrata històries èpiques, grans fracassos, èxits i tragèdies. Perquè, d’alguna manera, les històries de muntanya són un reflex de la vida. Per això val la pena acostar-se d’aquí a uns dies a la vila osonenca i gaudir del visionament d’alguna de la cinquantena de pel·lícules a concurs, de temàtiques variades i produïdes arreu del món.

Fent una garbellada ràpida a la programació, em criden l’atenció alguns dels treballs presentats, com ara Obrint camí. Kangtega 84, del català Miquel Pérez, que s’estrena a Torelló. La pel·lícula narra una fita històrica del nostre alpinisme perquè segueix l’evolució de sis alpinistes catalanes que el 1984 van protagonitzar la primera expedició europea exclusivament femenina a l’Himàlaia. També hi ha lloc per a les activitats d’elit només a l’abast d’uns pocs escollits, com la que retrata Yannick Boissenot a Deepfreeze, que segueix l’evolució dels escaladors Patrick Gabarrou i Hervé Bouvard en l’ascensió hivernal (amb temperatures de -24º) a la Directissime de la punta Walker, una de les grans cares nord del Alps. També m’enllamineixen dues pel·lícules amb protagonistes de la tercera edat. Un és el nostre incombustible Jordi Pons, que a Jordi Pons. Quan els records pesen més que les esperances, dirigida per Jaume Altadill, repassa la seva trajectòria en el marc d’una ascensió al Monch (4.099 m), als Alps suïssos, que va fer amb 90 anys. L’altre és l’escalador australià Ian Elliott, que a Ian, de Matt Raimondo, demostra com amb 72 anys encara es poden portar a terme escalades de gran complexitat tècnica.

Val la pena fer un cop d’ull al cartell del festival. Hi trobareu, també, pel·lícules de caire antropològic, perfils de grans escaladors i retrats de llocs remots de la Terra. Feu-me cas per una vegada i acosteu-vos a Torelló.