Podria ser el pro­ta­go­nista de Pau d’Els Pets amb aquesta ado­lescència tan nos­tra, tan teva, tan meva, tan de qui passàvem les tar­des a les ombres dels nos­tres pobles par­lant d’elles, de qui des­gas­tava les nits en unes gol­fes estri­pant cançons d’un amor dis­si­mu­lat, de qui omplia les agen­des esco­lars amb les lle­tres dels nos­tres grups pre­fe­rits, de qui juga al Barça com qui entra al rebe­dor de casa dels avis sense avi­sar, com qui mou la pilota amb la suficiència de Piqué, l’eficàcia de Guar­di­ola i la valen­tia vis­ce­ral de Puyol: fan­ta­sies infan­tils que van apren­dre a cami­nar en els camps de Vila­bla­reix, un poble amb nom de ràdio i una ràdio amb nom de país.

Aquest és Pau Cubarsí, el teu nebot, el meu cosí, el seu amic, el nos­tre veí, el somni com­par­tit fet rea­li­tat, la pilota als peus un dia d’agost sense plans, els cap­ves­pres d’estiu al bar de la pis­cina, la sor­tida de l’ins­ti­tut amb pro­ble­mes no resolts de mates, els acords de Txa­rango per sen­tir-nos millor els dies que tot tre­mola, els tres segons de blo­queig quan has de par­lar de cop en cas­tellà, el plaer de veure el Barça comu­ni­cant-se en català, i la dig­ni­fi­cació iden­titària d’un escut dibui­xat amb la tos­su­de­ria alçada dels nos­tres besa­vis. Ras i curt, Cubarsí és el que volem que sigui el Barça, o sigui, el que no hau­ria dei­xat de ser mai en els temps fos­cos de Bar­to­meu.

A par­tir d’aquí és lògic que sigui un dels pre­di­lec­tes d’una afició extre­ma­ment emo­ci­o­nal, d’uns segui­dors que ente­nen el Barça com un espai comú on abo­car ambi­ci­ons no fut­bolísti­ques, d’uns socis que el veuen com el por­ta­dor de la flama del fos­sar de les More­res, d’uns pares on hi posem el mirall dels nos­tres fills, d’uns siba­ri­tes de la pilota que gau­dei­xen sense límit quan trenca línies amb la pre­cisió del cirurgià expert i, millor encara, quan gua­nya pilo­tes a bèsties de gimnàs gràcies a la per­fecció geomètrica de qui cal­cula el com i el quan, o sigui, el bo d’en Pau plasma la capa­ci­tat pròpia del juga­dor de casa que pri­o­ritza la ment al múscul i la tècnica al gimnàs.

Així doncs, cele­brem-lo men­tre el cui­dem, men­tre tenim clar que la nos­tra missió és pro­te­gir-lo com qui res­guarda un de la tribu, com qui pri­o­ritza el ser perquè en Cubarsí ens recorda quin és el camí quan la boira de la urgència ens deso­ri­enta, quan per­dem el nord perquè volem gua­nyar llo­gant l’ànima al dia­ble, quan anem a bus­car amb diners el que hem mode­lat nosal­tres a preu de cost, quan no ente­nem que la nos­tra missió com a club no és gua­nyar en si mateix, sinó gua­nyar men­tre es res­se­gueix amb tinta invi­si­ble els con­torns de la memòria col·lec­tiva: el Barça només serà recor­dat si el com acom­pa­nya el què, mai al revés.

En defi­ni­tiva, Cubarsí serà el fona­ment perquè és on nosal­tres tenim els nos­tres pro­pis fona­ments com a petita pàtria obli­dada, on hi ha l’arrel des d’on rela­ci­o­nar-nos amb el món des de l’epi­cen­tre dels nos­tres mots, des d’on lle­gir la rea­li­tat per donar res­pos­tes sin­gu­lars, des d’on la nos­tra infància s’abraça als car­re­rons de viles amb noms de sant, des d’on ens vam fer grans amb aquesta Cata­lu­nya dels noranta que per­viu als pobles amb anhel de ser pobles, amb aquests ver­sos d’en Sagarra que no enteníem però recitàvem les nits de Nadal enfi­lats en una cadira de vímet, i la nos­tra manera de dir-nos t’estimo perquè no sabíem dir m’agra­des amb les parau­les ade­qua­des, o sigui, una manera sen­zi­lla de bus­car la feli­ci­tat entre un món que, agradi o no, és tan sols un record agra­da­ble per pas­sar millor l’hivern al teu cos­tat.