Quina sort no estar callats

Poc més de 24 hores van sepa­rar el debut de Raúl Asen­cio amb el Madrid i el de Fer­ran Ruiz amb el Girona. Són dos dels qua­tre juga­dors que for­ma­ven part de les cate­go­ries infe­ri­ors del Madrid el curs pas­sat acu­sats de difon­dre un vídeo sexual amb una menor. És veri­tat que el juga­dor del Madrid no va par­ti­ci­par en les rela­ci­ons sexu­als men­tre que el del Girona sí. Unes rela­ci­ons que, per molt rebuig que puguin gene­rar, van ser con­sen­ti­des, així que al delicte a què s’expo­sen és idèntic en els dos casos. La res­saca que han gene­rat els seus debuts, però, és del tot dife­rent. Per a Asen­cio, tot són elo­gis pels minuts que va dis­pu­tar en subs­ti­tució del lesi­o­nat Militão, men­tre que a Girona tot són crítiques molt con­tun­dents de l’afició, que no vol tenir un juga­dor impli­cat en un cas així a la plan­ti­lla. La meva posició és clara: cap club hau­ria de donar aixo­pluc a cap dels impli­cats i que el Girona fitxés Fer­ran va ser una errada colos­sal. Que debuti amb el pri­mer equip o no, és el menys impor­tant. El que cele­bro, però, és la diferència de reac­ci­ons a Madrid i a Girona. La diferència de consciència social entre un entorn i l’altre és abis­mal, i sem­pre em posaré al cos­tat de qui no doni cabuda a fets així. Un aplau­di­ment, doncs, per a qui des del res­pecte ha estat crític públi­ca­ment amb aquest fet que va més enllà del fut­bol. I sí, el Girona s’ho ha de fer mirar, perquè tenir una afició crítica és una sort. Dema­nar silenci, en canvi, un error. De callar ja ho fan a Madrid.