Diada de la Mercè de 1983. 22.30 hores. A 100 metres del Camp Nou, un nen de 8 anys plora desconsoladament. Mentre segueix a la ràdio el partit Barça-Athletic, queda consternat en saber que Maradona abandona el camp en llitera per una entrada de Goikoetxea. Com el turmell del futbolista, les seves il·lusions infantils s’esmicolen en un instant. Tres mesos abans havia pogut contemplar amb els seus propis ulls el major miracle futbolístic de la seva vida. Un gol increïble al Bernabéu només a l’abast dels elegits. El Pelusa es plantà sol davant d’Agustín, l’esquivà i, quan només havia d’empènyer la pilota a porteria buida, s’aturà i, amb un driblatge sec, deixà passar el defensor madridista per marcar a plaer.

Una exhibició de talent i confiança que feu somniar aquell infant amb la seva primera lliga la temporada següent i, per què no?, amb la primera copa d’Europa. Els títols de la copa del Rei i la copa de la lliga n’eren un bon presagi. Però la baixa del millor jugador del món, juntament amb el segrest de Quini, malmeteren les possibilitats de l’equip. Tanmateix, aquell gol romangué per sempre al seu imaginari i el seu autor esdevingué algú a qui idolatrar malgrat les seves ombres. Ni la marxa del club ni la seva escabrosa trajectòria vital aconseguirien desdibuixar la imatge de l’heroi que li havia permès creure en allò impossible fins aleshores. Més de 40 anys després, l’exposició Diego vive m’ha permès reviure aquells plors i aquell instant màgic i inesperat que l’esport rei ens proporciona de tant en tant. Tots necessitem pensar que algun dia les coses poden ser diferents i el futbol ens obre la porta a aquesta esperança. Un anhel que mai pot morir i ara perviu entre el barcelonisme gràcies a un altre esquerrà genial: Lamine Yamal.