En aca­bar el par­tit de fa quinze dies con­tra l’Atlético de Madrid, la defensa cen­tral del Fut­bol Club Bar­ce­lona María León –que és com la popu­la­rit­zada Mapi vol­dria que l’ano­menéssim, si ens hem de refiar del nom que duu sobre el dor­sal número 4 (el mateix que lluïa Guar­di­ola)–, va negar-se a sig­nar una samar­reta de la selecció espa­nyola allar­gada des de la grada per una nena entu­si­asta. Li van dir de tot.

Vuit dies després, la set­mana pas­sada, que li rebotés la pilota con­tra la mà abans de l’assistència de Gra­ham Han­sen en el gol de Clau­dia Pina, el ter­cer del Barça con­tra el Real Madrid, l’essència naci­o­nal va tor­nar-ho a apro­fi­tar per dei­xar-li el nom com un drap brut rebre­gat per terra.

No hi fa res que el 4t supòsit del regla­ment de la Real Fede­ración Española de Fútbol refe­rent a les mans no puni­bles deixi clar que la jugada era vàlida, ni que la noia hagi com­plert escru­po­lo­sa­ment l’apar­tat c) del punt 2 de l’arti­cle 23 de la Llei 39/2022 de l’Esport que, mal­grat dero­gar la llei 10/1990, manté com a deure específic acu­dir a les con­vo­catòries de les fede­ra­ci­ons espa­nyo­les; ja ho va dei­xar clar Felip VI –jutge i part– que per sobre de les lleis hi ha el dret que encarna la seva per­sona.

Sort n’ha tin­gut, si més no tem­po­ral­ment, perquè hi ha fets que les reli­gi­ons ni obli­den ni per­do­nen, que aquest cap de set­mana l’hagi­o­gra­fia patriòtica es dis­treu amb Rafa Nadal de la frus­tració d’una verge i màrtir que li ha sor­tit gra­nota. Va enfei­nada, la cúria amb l’adeu del tenista abans de reti­rar-se a Mana­cor des d’on con­ti­nuar expan­dint la doc­trina de l’espa­nyo­li­tat; que és, no s’enga­nyin, una de les mane­res de fer del con­ser­va­do­risme de la metròpoli. A Mallorca, par­lar dels Nadal, amb un patri­arca que admi­nis­tra unes 90 empre­ses, fa pen­sar més en el caci­quisme sicilià que no pas en les vir­tuts d’un espor­tista.

A hores d’ara, els altars que el tem­ple naci­o­nal reser­vava a Mapi són buits. La sara­gos­sana María León no fa pas cara de voler emu­lar Agus­tina de Aragón, com­pa­tri­ota seva. Deu ser per això, que duu en anglès, a la gola, un tatu­atge, Looks can be decei­ving, per poder par­lar encara que els seus cor­re­li­gi­o­na­ris l’emmu­dei­xin.

En un món on la imatge ofega les parau­les, el que cou no és la seva mani­fes­tació rei­te­rada de no sen­tir que la selecció de la RFEF repre­senti els valors d’igual­tat, dig­ni­tat i res­pecte que defensa; sinó que es com­porti tal com juga, sense fer-se enrere, gens con­ser­va­dora i fent anar l’equip enda­vant així que des de la línia de defensa agafa la pilota.

Davant dels cofois que argüeixen que el seu reco­nei­xe­ment lèsbic no ha influït en les con­vo­catòries, la per­sistència de la juga­dora remarca la insu­ficiència i la super­fi­ci­a­li­tat de les mesu­res empre­ses després del mun­dial, perquè per­pe­tuen les dinàmiques tòxiques que denun­ci­a­ven. No es trac­tava sola­ment d’una demanda de reco­nei­xe­ment labo­ral o pro­fes­si­o­nal feme­nina. La dig­ni­tat de Mapi León –i també de Patri Gui­jarro– d’anar més enllà de les recla­ma­ci­ons de les 13 rebels final­ment con­for­ma­des palesa el vici estruc­tu­ral exis­tent i el canvi cul­tu­ral que recla­men: el que va en con­tra d’un sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal que pri­o­ritza l’èxit espor­tiu per sobre de la dig­ni­tat de les per­so­nes.

Davant de l’argu­ment que no és just que una juga­dora renunciï a repre­sen­tar el seu país per raons per­so­nals quan les seves vir­tuts poden afa­vo­rir l’orgull patri, Mapi León escriu el seu nom sobre el dor­sal i alça el coll per sobre de la dig­ni­tat emmu­dida. I això fa mal, perquè ves que la nena que li allar­gava la samar­reta no s’adoni que les apa­ren­ces dels colors naci­o­nals són com les llu­me­tes de Nadal i la llenci a terra.