Mentiria si digués que estic gaudint com em pensava que ho faria de la Champions League, i això em fa sentir terriblement culpable amb mi mateix. Com em pot passar això a mi, que recordo com si fos ahir saltar a la gespa de Montilivi amb el meu pare per celebrar la permanència del Girona a segona divisió del 2014 contra el Deportivo? Espero poder-m’ho perdonar en un futur. Dit això, tot i les meves lluites internes per pair les emocions, crec que tinc raons de pes per justificar aquesta contradicció.

Amb el pas del temps, recordarem l’experiència europea d’una manera positiva. Segur. És part del procés de creixement del club. Només el fet de disputar la màxima competició continental ja és un privilegi majúscul i inimaginable, a l’altura de la fita esportiva de l’equip que va sumar 81 punts el curs passat. Ara bé, un cop hi ets, el que vols és, ja no dic guanyar, però sí donar una bona imatge. I més enllà dels resultats, la imatge no és gens bona en cap dels àmbits, perquè al Girona, la Champions li ha quedat molt gran en tots els sentits. Jo em centraré en els futbolístics.

“Sempre ens quedarà París”, com va dir Míchel. Aquella nit al Parc dels Prínceps no l’oblidarem mai. El moment de l’himne, amb la pell de gallina i els ulls vidriosos, tot rememorant les patacades de l’última dècada com la del Lugo, entre tantes altres, tampoc. A l’hora de la veritat, no es pot negar que el desenllaç cruel del gol en pròpia de Gazzaniga, clarament exemplificatiu de tot el que s’ha passat per fer el cim europeu, va deixar un mal regust de boca. Contra el Feyenoord, el Girona va ser superior i no va merèixer perdre, però aquell dia semblava que el destí anava en contra dels blanc-i-vermells, que van anar esquivant contratemps en forma de lesions, penals fallats i gols en pròpia durant els 90 minuts. El de l’Slovan Bratislava, amb gol de falta directa de Juanpe, sí que va ser un enfrontament plàcid, però en cap cas un triomf espectacular, tal com s’esperava jugant a casa tenint en compte la diferència de nivell. A Eindhoven, el PSV va atropellar el conjunt gironí, que va fer aigües per tot arreu. Abans de l’expulsió d’Arnau, la inferioritat ja era evident, i la sensació al final del partit va ser de llàstima. I sí, el futbol és imprevisible, però, amb tot el respecte per a l’Sturm Graz i el seu campionat nacional, si deixem les excuses de banda, la gran major part dels 20 equips de la lliga espanyola haurien de guanyar al campió austríac. Stuani, el de sempre, va ser l’únic que va rematar a porteria a Klagenfurt. Va ser en el minut 85 i des d’una posició molt escorada. Tothom deia que aquest curs era per “gaudir del premi de la Champions”, una afirmació molt bucòlica, però que, veient com la competició està passant per sobre al Girona, no és tan fàcil portar-la a la pràctica.

I agafem-nos fort, perquè ara ve el Liverpool, el Milan i l’Arsenal. Déu-n’hi-do! Ja he renegat prou, per avui. Torno a remarcar que és un luxe enfrontar-se a aquests rivals quan, fa ben poc, els habituals eren l’Alcorcón, el Numància o el Mirandés. Potser ara que l’eliminació ja és virtual és el moment de desinhibir-se del tot i gaudir de debò de l’espectacle i de tot el que engloba viure des de la primera línia el preuat escenari europeu. Però com es gaudeix en l’adversitat quan aquesta és gairebé constant? El club és completament novell en la competició, però no oblidem que forma part d’una de les cinc grans lligues europees, a les quals se’ls atribueix un nivell força superior a la resta, i que, abans de començar la temporada, 11 dels 22 futbolistes inscrits tenien una major o menor experiència en el torneig. Centrant-nos exclusivament en el que passa sobre el verd, l’afició del Girona pot gaudir de la Champions League veient com el seu equip acumula una derrota rere l’altra? De moment, prefereixo consolar-me amb què, fins fa ben poc, era una pregunta que no em podia arribar a formular ni en el millor dels somnis.