Luis Enri­que, que no és sant de la nos­tra devoció, la va cla­var quan fa uns anys en aquell Barça for­mat per una plèiade de figu­res sense com­pa­ració pos­si­ble va posar el dit a la nafra. Tot venia, és clar, pel mani­que­isme en què se solen moure els mit­jans que seguei­xen en pri­mera línia l’actu­a­li­tat del FC Bar­ce­lona. Només ha fal­tat un 0-4 al Ber­nabéu –Xavi també s’hi va tro­bar– per col·locar un equip que des del pri­mer dia ja es veia que no era per­fecte al llin­dar del paradís. I després, és clar, venen els dis­gus­tos.

L’allau ja no d’elo­gis sinó de llo­an­ces celes­ti­als envers Hansi Flick i els seus juga­dors en què s’ha traduït últi­ma­ment? Un empat lamen­ta­ble al camp del Celta i dues der­ro­tes, la segona per emmar­car con­tra Las Pal­mas a casa en plena cele­bració dels 125 anys. Una cosa molt culer.

Heus aquí la prova gai­rebé científica que els espor­tis­tes, com la resta de mor­tals, no són immu­nes a l’eufòria i, ep, tam­poc a la befa que en puguin fer els rivals. Perquè tan cert és que l’elogi debi­lita com l’afo­risme con­trari. L’insult enfor­teix. Des d’aquí, i també des d’allà, s’ha dit de tot als juga­dors del Madrid. Pràcti­ca­ment se’ls ha trac­tat d’inútils. I tot­hom té el seu propi orgull. Els blancs, més a les males que a les bones, han enca­de­nat tres victòries en la lliga. No són juga­dors a qui els agradi per­dre pre­ci­sa­ment. Ja va pas­sar el mateix després del 0-4 de Xavi. Va arri­bar un reguit­zell de tri­omfs i la cirera al final, la Cham­pi­ons.

Aquesta psi­co­lo­gia sobre l’estat emo­ci­o­nal dels juga­dors en cada moment és prou cone­guda arreu. És més, Flick, el dia abans del par­tit a Montjuïc, quan esta­ven tots a punt de can­tar l’himne de l’ani­ver­sari, va dir que posa­ria sobre el camp els millors juga­dors pos­si­bles per al par­tit. Flai­rava que tot el que envol­tava el par­tit eren massa flors i vio­les. Sap greu, això sí, per l’afició i la mai­nada. L’entorn (aquesta gas­tada i maleïda paraula) donava per fetes una gole­jada i una gran festa però l’altre equip també juga.

Les pata­ca­des i els banys de rea­lisme són neces­sa­ris però no sem­pre curen les feri­des. Només cal que recor­dem les últi­mes Cham­pi­ons de Messi amb el Barça. Costa que un fut­bo­lista inter­na­ci­o­nal i mili­o­nari es miri al mirall i no pensi que és mera­vellós. Algú li ho ha de dir. I a vega­des la millor mede­cina és que un altre equip et pinti la cara.

Un altre cas que s’haurà d’estu­diar sobre l’enal­ti­ment d’un model de joc i el seu arqui­tecte és el del Manc­hes­ter City aquesta tem­po­rada. Guar­di­ola és con­si­de­rat gai­rebé per una­ni­mi­tat el millor entre­na­dor del món i les esgar­rin­xa­des (no només al nas) que s’està fent aquesta tem­po­rada són tre­men­des. És pos­si­ble que s’hagi sen­tit final­ment dotat d’un poder espe­cial que el fa infal·lible? S’ha arri­bat a aquell punt de no retorn que ja va albi­rar al Barça quan va dir allò de “al final ens farem mal” com un dels argu­ments per no reno­var?

Per als que mirem els par­tits de fut­bol no només com una bata­lla espor­tiva sinó com una cosa que va molt més enllà, digueu-ne tau­ler d’escacs o joc de guerra, serà fas­ci­nant com­pro­var com reac­ci­o­nen a estímuls posi­tius i nega­tius, i a vega­des tots al mateix temps, juga­dors que por­ten el talent de fàbrica, com són els del Barça, el City o el Madrid.