Que n’és de fàcil dir-li, a algú amb responsabilitat, que ho està fent fatal i, sobretot, com és de temptador dir-li, a qui té calés, què n’ha de fer! El curtcircuit argumental es produeix quan la crítica –associada habitualment a l’absència de cap altra iniciativa per corregir el fet criticat– la impulsa una pretesa superioritat moral derivada d’un vincle personal, d’una filiació, d’un sentiment. Quan el cor desplaça la racionalitat.

Aquest preliminar hauria de servir per contextualitzar una realitat que es repeteix setmana sí setmana també en l’entorn de diversos clubs de futbol. L’últim i sorollós exemple és el de l’Espanyol. “Directiva dimisión!” cridaven a cor els seguidors periquitos abans que els seus jugadors clavessin un 3-1 al Celta. De la mateixa manera que entenc el que volen, crec que ells no entenen bé el que diuen. Directiva? Dimissió? Ni una cosa ni l’altra. No hi ha directiva perquè no hi ha club sinó una societat anònima. No hi ha dimissió perquè no hi ha directiva i l’única cosa que hi pot haver és un cessament dels gestors professionals per part de la propietat. El segon crit a Cornellà-el Prat enfocava una mica més bé –“Chen, vete ya!”– però tampoc afina del tot: vete ya? Si m’ho permeteu, on ha de marxar el propietari xinès si ja no hi és mai? Feta la broma, la solució és simple: algú té 150 o 200 milions d’euros o sap on anar-los a buscar per temptar Chen Yansheng que vengui? Oi que no? Doncs a continuar buscant, com si fossin treballadors d’una empresa amb problemes. Els que no toquen vores són els 200 seguidors que van anar a protestar contra Chen a davant del consolat xinès a Barcelona. Posats a cridar a casa d’un xinès, per què no a davant de l’antiga Nissan a la Zona Franca, en mans de Chery?

Alguns estereotips que van arrelar amb el creixement del futbol com a fenomen de masses són ara extemporanis. El llenguatge és ple de paraules que contribueixen a la confusió i jo mateix no me n’he escapat quan he aplicat club a l’Espanyol. Fora del Barça, el Madrid, l’Athletic Club i l’Osasuna, la lliga professional no té cap més club entès com una associació governada d’una manera o altra des d’una multipropietat (i amb molts dubtes en el cas del Madrid perquè Florentino Pérez ha modificat els estatuts per blindar-se com a president). La resta són societats anònimes, empreses que tenen un consell d’administració amb representació i poder proporcional als títols de propietat de cadascú. Al club, tothom té el mateix poder derivat d’una quota de soci. A la SAE, els títols de propietat pugen o baixen de valor en funció dels resultats econòmics (no necessàriament dels esportius). Al club, quan hi ha llista d’espera per fer-se soci és si la pilota entra, no pas si hi ha diners al banc. És el que hi ha. A l’Espanyol, al Girona, al Rayo, al València, al Mallorca, el Leganés, el Valladolid i a 38 dels membres de la lliga professional. Mentre tot va mig bé, que un que és ric pagui ja ens va bé. Si tot va de través, o si el propietari es desmotiva, o si no hi posa prou diners, o si no ens agrada perquè és lleig, o perquè viu les derrotes amb indolència... no hi ha la solució de votar, només la de fer una oferta amb cara i ulls perquè qui té, vengui. No és tant que ens agradi o ens disgusti més aquest model o el del club esportiu de tota la vida. És que el model més mercantilista té riscos semblants a la resta d’empreses. I com em deien quan era petit, amb les coses de menjar –i per a molts el futbol continua sent un superaliment– no s’hi juga.