Després de sentir la batucada guanyadora del concurs del 125è aniversari del Futbol Club Barcelona ens pot assaltar la idea que no ens movem de l’edat mitjana. Fixin-se que fins i tot per expressar la reacció del sentiment, el verb ens remet a la irrupció en una fortificació; tal com la conquesta, el festeig, la rosa, l’amor, el cor o l’encomanament diví a l’hora d’acomiadar-nos ens remeten al medievalisme.

És com una maledicció, perquè quan semblava que l’humanisme retornava i la idiòcia de veure el cor com la imatge d’un parell d’esses encarades començava a bescanviar-se per la visió de l’òrgan del gran bombeig mostrat per la medicina i que la ximpleria de creure’l responsable de la sentimentalitat amorosa anava racionalitzant l’estima, arriben els senyors del Barça i ens llencen al damunt tota la cavalleria publicitària en contra.

No n’hi havia prou amb l’esquematisme simbòlic que, a la manera de les pintures romàniques, simplifica els conceptes per adaptar-nos a l’estupidesa –els somriures de Nike o d’Amazon, quines troballes!–, que la simplicitat ideològica també calia adaptar-la als postulats de la Internacional Reaccionària. Fixin-se que fins i tot l’ideòleg del text de la cançoneta guanyadora és un treballador del servei de comunicació interna d’una institució tan progressista i compromesa amb la gent del país com La Caixa. L’ideòleg, sí, perquè, per començar, tots aquells qui apel·len a la ignorància o a la inconsciència de ser-ne sense saber-ho són els servidors més eficaços dels qui els governen i, per desmentir l’excusa, prou que deixa clar que ja ho sabia (“ja ens van advertir que això passava a formar part d’un procés creatiu i que les lletres es retocarien”) en les declaracions als mitjans de comunicació de l’endemà mateix que el 63% dels electors escollissin el seu “escut al pit” com a representatiu de la medievalitat blaugrana.

Es comprèn que, enlluernada pel mapatge dels colors del club a la façana del cap i casal de la senyoria barcelonina, la culerada disparés els flaixos dels mòbils a la vorera de les Rambles o l’espurneig dels ulls al davant de la pantalla amb els canals de televisió que els el retransmetia en directe. L’exaltació de les emocions amb tants mitjans sensitius és tan eficaç que cal comprendre’n els efectes. Però l’endemà, amb el cap fred, si la reproducció fotogràfica dels posats a la catifa vermella de l’entrada selectiva al clos del Liceu no produïa el mateix efecte del vell conte de l’emperador que desfila nu, és que hem retornat de ple a l’edat mitjana.

Celebrar el 125è aniversari del club amb una gala on els culers no són sinó els extres d’un videoclip de propaganda (els actors dels primers plans són pastats als videobooks de les agències publicitàries) o les cares extasiades davant dels ídols contractats al llarg dels anys pels quadres dirigents confirma que la massa social tan referenciada no representa sinó l’escuder de qui ja parlava Ramon Llull en el capítol tercer del Llibre de l’orde de cavalleria, com a aspirant a l’estament més alt del manteniment i defensa de la jerarquia.

Diu el doctor il·luminat en el capítol V, que dedica al significat de les armes de la cavalleria: “Enaixí con l’escut met lo cavaller enfre si e son enemic, enaixí cavaller és lo mitjà que és enfre lo rei e son poble. E enaixí con lo colp fer enans en l’escut que en lo cors del cavaller, enaixí cavaller deu parar son cors denant son senyor si alcun home vol pendre ni nafrar son senyor”.

Deu ser per això, que més que convidar-la a una revetlla de festa major, la fastuositat de la commemoració arenga la patuleia a defensar els senyors amb la banda sonora d’una pel·lícula de guerra.