Si t’agrada el futbol i segueixes el Barça, molt probablement deus haver sentit a parlar d’Irene Paredes (Legazpi, 1991). La central del FC Barcelona és considerada una de les millors jugadores del món en la seva posició. Recentment, el rotatiu britànic The Guardian l’ha inclòs en la llista de les millors 100 futbolistes del 2024. Ha guanyat títols de lliga a França i Espanya, copes de la Reina, Champions (en més d’una ocasió i salvant un gol en la final del 2024 contra el Lió) i, fins i tot, un mundial. Un recorregut i una capacitat de lideratge que la van dur a exercir de capitana amb Espanya –on acumula més de cent partits–, un càrrec que ha exercit en plena situació de demanda de millora de les condicions de les futbolistes i d’assetjament per part del president de la federació cap a una de les seves companyes d’equip. En resum, un braçalet que molt probablement li ha pesat més que els 14 grams de cinta enganxada al braç esquerre, tal com queda exposat en el documental emès a la plataforma Netflix #SeAcabó: diario de las campeonas.

Amb aquest currículum i sense cap lesió que ho justifiqués, sembla estrany que la seleccionadora, Montse Tomé, l’abanderada de la nova era, no considerés Paredes com una candidata a formar part de la darrera convocatòria d’amistosos. I més preocupant encara, que en ser interpel·lada per la seva absència respongués: “L’únic camí aquí és l’autoexigència.”