O bé les certeses duren menys que abans o bé hem entrat en l’era de la incertesa. Ja sigui si parlem del món en general o del futbol com a habitual banc de proves de la realitat. El món s’estremeix per les tensions del conflicte entre els que fan trontollar els fonaments de l’edifici de la democràcia i els que només estan pendents del color de la façana. I els que l’habitem, sigui en el racó de món sigui, ens hem d’habituar a la incertesa permanent. En un planeta amb tanta o més desigualtat que sempre, l’estat d’incertesa iguala els individus en la seva diferència. Sense seguretats a què aferrar-nos, avancem (o retrocedim) cap a horitzons (des)coneguts.

Per distreure’ns de la incomoditat d’aquest trànsit, sempre ens queda el futbol. Ja sabem que és el més incert dels esports, i per això ens agrada, perquè és una incertesa més portable que la de la realitat. El Barça mateix ja ens havia fet creure que l’equip supersònic de Hansi Flick era una certesa, i va començar a flaquejar just després d’haver tocat el cel al Bernabéu. O el City de Guardiola, que ha tingut la mala ratxa de resultats més imprevisible des que va començar a fer d’entrenador. Tant en un lloc com l’altre, però, sembla que hi ha fonaments. Que els problemes són de construcció o de manteniment, i, per tant, esmenables. Però s’haurà de treballar.

El Barça, amb l’onze de gala, podria haver fet acte de presència ahir al Benito Villamarín ja amb un 2-0 en contra. Per sort, es va fer present sense que el Betis aprofités les dues ocasions claríssimes que va tenir, salvades per Raphinha i Iñaki Peña, els dos únics blaugrana que van començar el partit concentrats, i no només pels gols salvats. Hem passat del Barça hiperendollat al de les distraccions. Sense hipervelocitat, el Barça busca la seva velocitat de creuer. Amb l’efectivitat a partir de jugades curtes i fulgurants perduda i amb el Betis frustrat per les ocasions perdudes, l’equip de Flick va haver d’aplicar-se a la construcció integral de les jugades. Per fi amb la pilota als peus, va començar a exercir un domini més aparent que real. No se sabia si jugava per jugar o per guanyar el partit. Només s’albirava algun senyal de desequilibri quan Cubarsí trencava línies amb passades de ruptura. Eren els únics moments en què el joc blaugrana s’accelerava i s’intuïa una mínima possibilitat de perill. Però costava, perquè el Betis estava ordenat i també perquè era el tipus de partit que havia previst Pellegrini. El Barça no acabava de funcionar, entre altres coses, perquè Olmo intentava ser indetectable i no el trobaven ni els seus companys, i perquè Pedri sí que aconseguia ser indetectable quan el que convenia a l’equip era la seva presència. La poca incidència de Pedri era tan evident que, en l’única vegada que la jugada el va trobar, el Barça va marcar. El toc del canari va ser decisiu perquè la bona combinació col·lectiva acabés en un gol de llibre de Lewandowski. Quan Pedri hi és passen coses.

El Barça va trobar una certa tranquil·litat, però no l’autoritat necessària per consolidar la victòria. Efectivament, tot va trontollar en la segona part perquè el Betis hi va posar més intensitat i intenció. El Barça anava en direcció a un previsible naufragi i, efectivament, el Betis va empatar. I el rumb del partit no va variar fins que Lamine Yamal va agafar el comandament de les operacions i va reconduir el partit a favor del seu equip. Contra la incertesa del desenllaç, la certesa del talent. Per sobre de la variabilitat general, el Barça té dues constants que l’eleven: Lamine i Cubarsí. Però, tot i que hi ha altres benintencionats, no n’hi ha prou per conjurar la incertesa.