125 maneres de dir-te “t’estimo”
La samarreta pirata de Koeman mig esparracada; l’avi que va conèixer Kubala; el pare jugant com Cruyff; un servidor movent-se com Guardiola; el meu fill imitant en Busquets; el record del primer dia amb un gol de Goiko; la mare sense saber pronunciar Venables; els amics repartint-nos els Bakero, Laudrup, Nadal i Stoichkov al pati de l’escola... Les tardes de Tenerife amb el transistor, el plor de Sevilla, el desamor d’Atenes, el trauma d’Anfield, la depressió de Lisboa, el porc viu de Brito Arceo, el porc mort de ja saps qui, en Buyo tirant-se cada matí mentre Pier hi arriba abans, la camiseta del centenari guardada com l’aliança perduda, la foto de Reixach a l’estudi del pare, la botifarra de Schuster, el viatge a Basilea on ens vam fer grans, aquella nit de UEFA contra l’Ipswich quan us vau conèixer, el Vila per Manchón de Serrat, els matins a Barcelona per veure els entrenaments de la Masia, l’accident de Krankl, el segrest de Quini, la mort de Benítez, l’afusellament de Sunyol, en Llaudet i els xofers negres, en Carrasco enganxat al córner, en Cruyff saltant la tanca de Wembley i, evidentment, el dia que em vas trucar plorant perquè l’Iniesta ens duia a Roma fent escala a Londres.
Aquest és el Barça, el nostre amor entre tots els amors possibles. El del triple de Solozábal, el de les petites grans victòries, el de les copes que no omplien i les lligues que no ens estimaven, el de la nit de Sant Jordi contra el Leeds, el dels pals quadrats de Berna, el de Daucik i les cinc copes, el del gat de Maracanà, el de l’exili de Luis Suárez per pagar el Camp Nou, el de més que un club i menys que un país, el dels aplaudiments a Wolverhampton, el del penal de Guruceta, el dels gols d’Alcántara, el d’aquest “os” hongarès en els versos d’un marinero en tierra... El d’Epi, Valero i Trullols; el d’Aitana i Alèxia dient “ja som aquí” per no marxar mai més; el de “Messi, Messi, Messi, i sempre Messi”; el de Maradona abans de ser Maradona; el del purgatori d’Enrique Piñeiro; el de les Corts tancat per haver xiulat l’himne; el d’aixecar recopes; el d’“Urruti, t’estimo”; el de “Manolo, marca ya”; el d’Helenio Herrera; el del salt a Kaiserlautern, el de dimitir tres dies abans de Wembley; el del minut 17 amb 14 segons; el del somriure de Ronaldinho; el de “que no estamos tan mal”; el de Samitier a Madrid i Luis Enrique a Barcelona; el dels culs del carrer Indústria; el d’un Hans que es va dir Joan; el del cinquè de Sotil; el del sisè de Piqué; el del motí d’Hesperia; el de Londres, París, Roma, Londres i Berlín; el de guanyem quan sabem guanyar; el de les finals contra la Jugoplastika; el de l’any de Bodiroga i Pesic; el de Gaspart en calçotets al Tàmesi, i el de tots nosaltres plorant cada vegada que fem un Sergio Roberto a les nostres vides: abraçar l’èxit quan veiem davant nostre l’evidència d’un nou fracàs.
Per això ser del Barça és tenir 125 maneres de dir-te “t’estimo”, 125 versos on encabir l’oda de qui abraça a canvi de res, 125 històries de patiment absurd, 125 anys en què cadascú regala un trosset de la seva identitat, 125 vies d’autodestrucció pròpies d’un club kamikaze, 125 al quadrat per comptabilitzar els fitxatges absurds, 125 records blaugrana en què tu sempre hi ets present, 125 èxits en què l’ésser està per sobre del tenir; en definitiva, 125 maneres de viure per dignificar la història d’aquells que ens han precedit, i sobretot, d’aquells que el dia de demà declamaran amb el mateix convenciment el nostre crit polisèmic: “Visca el Barça i Visca Catalunya!”