Tenen entre qua­ranta i cin­quanta anys, o fins i tot més, i a alguns els que­den una mica lluny aquells temps en què com­pe­tien a un nivell on, sense dei­xar de ser ama­teurs o a tot esti­rar semi­pro­fes­si­o­nals –que és una forma de dir que reps diners a canvi de l’acti­vi­tats però no els sufi­ci­ents per gua­nyar-t’hi la vida–, l’exigència era un valor que no podia fallar. A tot espor­tista, sigui del nivell i la dis­ci­plina que sigui, sigui del sexe que sigui, li arriba un moment en què es debat entre pen­jar les botes o esti­rar-ne l’ús. Hi ha qui les envia al tras­ter quan ja no pot ren­dir al seu màxim nivell i opta per fer un passa que t’he vist! Però després hi ha qui deci­deix seguir tra­ient-los la pols, inte­ri­o­ritza allò que l’esport no té edat i que només és qüestió de bus­car l’encaix oportú, i s’aferra a un fil que el manté unit o unida a la seva passió. Són espor­tis­tes vete­rans –en el sen­tit que acu­mu­len experiència, no sem­pre per grans– que s’enfun­den la roba d’esport entre dos i tres cops per set­mana, comp­tant-hi entre­na­ments i par­tit. Pro­cu­ren no fallar mai, sobre­tot perquè han adqui­rit uns valors des de ben petits, com l’esforç, la pun­tu­a­li­tat i el com­promís, que els acom­pa­nya­ran tota la vida. I perquè xalen com quan tenien tot un futur al davant. Ara bé, on abans se sen­tien entre­na­dors cri­dant “Corre, que arri­bes!”, ara s’escapa algun “No cor­ris, que no arri­bes!”. Ja no nego­cien con­trac­tes, ni cate­go­ries, ni posi­ci­ons dins el ter­reny de joc. Ara la nego­ci­ació, més aviat, té lloc a casa, i a l’altra banda acos­tuma a haver-hi la pare­lla i de retruc els fills, si exis­tei­xen. El pacte, ja poden ima­gi­nar en què con­sis­teix: no obli­dar deter­mi­na­des tas­ques de la llar abans de mar­xar a l’entre­na­ment, pas­sar pel super­mer­cat que t’agafa de camí, com­pro­me­tre’s a que­dar-se amb la cana­lla dis­sabte a la nit perquè l’altre també tin­gui temps per a l’oci...

Una altra diferència impor­tant amb els temps d’antany és que aquells sopars d’equip que s’allar­ga­ven fins a altes hores de la nit, i se’n sabia l’hora d’inici però mai la del final, han anat deri­vant cap a esmor­zars i dinars als quals, el dia que s’ali­neen tots els pla­ne­tes i tot­hom ha pogut des­can­sar la nit abans, hi té cabuda una estona per fer un beure a la tarda. I si és pos­si­ble, les tro­ba­des sem­pre tenen lloc un cop s’ha dis­pu­tat el par­tit, que cal regu­lar i dis­tri­buir molt bé les for­ces. De tota la gent que conec i que supera­des les qua­tre o cinc dècades de vida prac­tica el seu esport pre­di­lecte, també n’he après que la por a les lesi­ons es va mul­ti­pli­cant de forma expo­nen­cial a mesura que pas­sen els anys, sobre­tot en el cas dels tre­ba­lla­dors autònoms. Pri­mer, perquè la recu­pe­ració acos­tuma a ser més lenta del que era quan l’estat físic estava en la punta més alta de la gràfica i era l’enveja dels que no prac­ti­ca­ven cap esport. Després, perquè una baixa labo­ral no està a l’abast de tot­hom, i encara menys de qui tre­ba­lla pel seu compte. Però són ris­cos que que­den alta­ment com­pen­sats pel fet de poder seguir prac­ti­cant una afició que molts con­si­de­ren la seva religió. És una passió que només poden enten­dre aquells que la pro­fes­sen, aquells que for­men part d’un grup de resistència que no visu­a­litza a l’horitzó el dia de la reti­rada defi­ni­tiva de les pis­tes i els ter­renys de joc. Són bojos de l’esport, però mili­ten en una dolça boge­ria que els per­met seguir sumant ale­gries i, sobre­tot, amis­tats.