“Porto l’escut al pit i em pro­te­geix el cor. Porto l’escut al pit, el meu tre­sor.” De segur que un dels motius prin­ci­pals per triar la cançó gua­nya­dora del con­curs del 125è ani­ver­sari ha estat l’aposta per un dels ele­ments amb més càrrega simbòlica i sen­ti­men­tal per als socis bar­ce­lo­nis­tes: l’escut. En un moment ins­ti­tu­ci­o­nal en què es qüesti­ona la legi­ti­mi­tat dels meca­nis­mes de par­ti­ci­pació, l’elecció democràtica d’aquest cant pot con­te­nir un mis­satge que depassi el seu valor musi­cal per a l’ani­mació. L’escut és l’únic emblema iden­ti­tari del club que des del 1910 ha con­ser­vat inal­te­ra­ble la seva feso­mia. Més enllà de les impo­si­ci­ons de la dic­ta­dura fran­quista, s’ha con­ver­tit en l’únic bastió capaç de resis­tir l’onada glo­ba­lit­za­dora i mer­can­ti­lista post­mo­derna (tot i l’intent de la junta de Bar­to­meu, bar­rat per l’assem­blea, d’eli­mi­nar les ini­ci­als FCB).

Tan­ma­teix, des de fa anys el cavall de Troia del merc­han­di­sing està fent els pos­si­bles per tune­jar-lo segons els interes­sos comer­ci­als, com ha que­dat palès amb la segona i ter­cera samar­re­tes d’enguany. Si com diu la cançó l’escut és el nos­tre tre­sor, cal con­ser­var-lo evi­tant qual­se­vol ingerència externa tant pel que fa al dis­seny com al con­tin­gut. A més de tenir cura de la pilota, lema dels actes com­me­mo­ra­tius, hem de vet­llar pels altres qua­tre com­po­nents: Bar­ce­lona, Cata­lu­nya, l’acrònim i els colors blau i grana. No obli­dem que es tracta del dar­rer cordó umbi­li­cal que uneix l’afi­ci­o­nat culer amb les seves arrels i l’iden­ti­fica amb tota una col·lec­ti­vi­tat. Messi i Puyol repre­sen­ten com ningú més l’autèntic cor del bar­ce­lo­nisme a qui només li resta la pro­tecció de l’escut. Dos juga­dors absents en la cerimònia del Liceu que, amb “l’escut al pit”, han mar­cat i evi­tat gols ino­bli­da­bles.