La meva pri­mera memòria és del Barca. Estic a la casa dels meus avis, al men­ja­dor, el qual recordo de colors beix, fusta vella i verds apa­gats, i amb un petit vitrall a la porta que dona a la ter­rassa on hi ha un gron­xa­dor d’un groc rove­llat. Jo estiro el coll per poder veure uns dibui­xos ani­mats en un tele­vi­sor antic. No recordo quin pro­grama era, però jo estava emba­da­lit. De sobte, el meu avi entra al men­ja­dor i can­via de canal. Jo pro­testo i exi­geixo veure els dibui­xos. Fins i tot faig l’intent d’esti­rar el braç i can­viar el canal de tele­visió jo mateix. La res­posta és abso­luta: ja no podem veure els dibui­xos, que juga el Barça. Les memòries són una mica com els som­nis. Quan els expli­ques, els crees de nou. De fet, del meu avi, me’n recordo poc. Però si tinc una cosa gra­vada és que era una per­sona ten­dra, sem­pre paci­ent i com­pla­ent amb tot el que jo li dema­nava. Pot­ser per això aquest epi­sodi va tenir tant d’impacte. El meu avi va traçar, amb afecte, un límit. I jo em recordo pen­sant que, si el meu avi mos­trava tanta fer­mesa, aquest Barça devia ser una cosa molt impor­tant.

Uns deu anys més tard, una segona memòria ha dei­xat empremta a la meva psi­que. El meu pare, el meu oncle i jo estem mirant la semi­fi­nal de la copa de Cam­pi­ons, asse­guts en un bar sen­zill que té com a emblema un gat cui­ner pin­tat en blanc i ver­mell. La cosa no pinta bé. Estem per­dent per un gol, i els minuts pas­sen amb els juga­dors del Barça esta­ve­llant-se con­tra un mur blau que sem­bla cons­truït a la ita­li­ana. Al bar hi ha un xiu-xiu cons­tant, i l’aire està car­re­gat d’aquest pes­si­misme tan català. Quan tot sem­bla per­dut, un xut amb l’exte­rior trenca la tensió i des­boca totes les emo­ci­ons repri­mi­des durant 93 minuts. Em recordo abraçant el meu pare i el meu oncle, tots sal­tant i cri­dant, i veure el bar sen­cer en èxtasi, en comunió, des­a­fi­ant la sepa­ració metafísica entre per­sona i per­sona, i per­sona i objecte. Una uni­tat pri­mor­dial. Si la màgia de Ronal­dinho m’havia fet ena­mo­rar del Barça, amb aquell gol d’Ini­esta el Barça va pas­sar a ser una part ina­li­e­na­ble de la meva iden­ti­tat. No perquè jugaríem una final, sinó per la catarsi col·lec­tiva d’aquell petit bar.

Ja en el pre­sent, ara és la meva filla qui no acaba d’enten­dre per què em quedo encan­tat mirant una pan­ta­lla un o dos cops a la set­mana, en comp­tes de jugar amb ella, o lle­gir-li un conte. Ens agrada molt pen­sar que el Barça és més que un club, i no dubto que ho sigui. Però la millor raó per cele­brar aquest ani­ver­sari és que el Barça fa 125 anys que dona forma a la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat, i així defi­neix les nos­tres iden­ti­tats gene­ració rere gene­ració. Fins i tot el meu sogre, que de fut­bol no en veu gaire, va tar­dar poc a com­par­tir el nos­tre amor pel Barça. Els pri­mers par­tits els veia des de la curi­o­si­tat i fèiem bro­mes del meu fana­tisme. Però en el cinquè par­tit que vèiem junts, ara fa unes set­ma­nes, ell ja patia i gau­dia com un culer més. El qua­dre que acom­pa­nya aquest arti­cle és el seu home­natge al Barça.